Jocs i paradoxes frontereres

Les nostres vides es van desgranant de mica en mica, a partir de vivències més o menys compartides amb els altres, records que queden marcats en l’escorça de la nostra memòria. N’hi ha un d’aquests que es va succeint periòdicament i del qual no ens en podem sostreure perquè és omnipresent. Els Jocs Olímpics apareixen, un estiu de cada quatre, en el fons d’escenari de la nostra existència.

Els primers jocs dels quals en servo un record, borrós i llunyaníssim, són els de Tòquio i després els de Mèxic, que ja se’m dibuixen més clarament amb imatges televisives. Després van venir tots els altres, puntejats cadascun amb formes i fets diversos, i entre els quals he de destacar, com no podia ser menys, els de Barcelona, que d’una manera tan profunda van marcar el nostre país.

Els jocs d’aquest estiu han estat en una de les ciutats que més m’estimo. París no és qualsevol cosa i ens ha demostrat que sap reinventar-se contínuament. França encara gaudeix d’allò que els anglosaxons en diuen “Soft Power”, un poder transversal, conreat sobretot a través d’elements culturals. L’ús del “poder dur” es pot exercir, tal com veiem sovint, a través de la coerció i les amenaces, mentre que en l’altre cas és amb eines d’atracció i d’apropiació.

França, capital París, sempre ha demostrat excel·lir en l’ús d’aquest poder tou, l’ha exercit a fons i els catalans sempre hem pogut comprovar-ne les conseqüències menys afortunades en les terres de la Catalunya Nord.

Precisament, totes aquestes coses les pensava l’altre dia mentre esperava en la cua de les caixes d’un concorregut supermercat de Perpinyà. La dona que tenia davant portava en el carretó de la compra, entre moltes altres coses, un “phrygien”, la mascota dels jocs de París, de gust sempre discutible, però que ella comprava amb orgull pel seu fill. Evidentment, tot al meu voltant supurava cultura francesa, un fet que, també cal dir-ho, no em suposa la mateixa incomoditat, les ganes de vòmit i el fastigueig, que em sorgeix a l’altre costat de la frontera quan em veig rodejat totalment de cultura hispana.

Al costat francès tothom, en un grau o altre, sembla seduït per l’atracció del “soft power” francès. Estic convençut que qualsevol dels que tenia al davant, gent més aviat humil –i potser alguns d’ells votants del RN–, si els posessin davant de la hipotètica tessitura d’haver de triar entre la nacionalitat francesa o l’espanyola, cap triaria la segona. Ben segur que ja els està bé ser francesos.

També tinc la certesa que si féssim la mateixa prova a l’altre costa de la frontera, el resultat de l’experiment no seria tan aclaparador. Molts espanyols, fins i tot els més recalcitrants partidaris de la “roja”, si poguessin, triarien ser gavatxos, cosa que és impossible pensar que pogués ocórrer a Perpinyà. Allà ningú vol deixar de ser francès per ser una cosa inferior. La paella és bona, l’alcohol és barat, però ser espanyol? Només faltaria. Je ne suis pas con.

Des de l’obertura d’aquests Jocs Olímpics de París, aquesta idea encara es deu haver reforçat, els francesos han mostrat voler competir lluny de la imatge de societat dividida, sorgida durant les darreres conteses electorals. El gran impacte d’aquests moments d’emoció viscuts durant la cerimònia inaugural, al voltant de l’esport, certament és incert, però el poder dolç de França ha reviscolat i, des d’aquest costat de la frontera –els que la tenim més a prop–, sempre ens quedarà el recurs d’agafar el cotxe, deixar enrere les nostres cabòries, anar a un supermercat de Perpinyà i somiar per un dia que hem deixat de ser espanyols.