Breu crònica d’un concert infructuós

Una cobla és un conjunt instrumental pensat per sonar en un espai a l’aire lliure, sota l’ombra de grans plàtans o entre la frescor d’una pineda i el mur calent d’una ermita banyada pel sol d’un diumenge al migdia. El seu so, metàl·lic i agut, conté ressonàncies minerals i ens evoca temps feliços, olors de festa major i dringadissa de xavalla a les butxaques. Evidentment, una cobla també pot sonar en un auditori, modulant una mica el so dels instruments.

Una cobla, sobretot si és una de renom com la Sant Jordi - Ciutat de Barcelona, hauria de sonar a les mil meravelles al Palau de la Música Catalana. El problema sorgeix quan es vol barrejar amb altres sons i amb la veu temperada d’un cantautor acostumat a fer-se sentir a través de potents equips de so. Aquests equips, comandats per professionals, poden combinar sons tan diversos, però no sempre és possible del tot. Ahir va quedar demostrat en el concert de Roger Mas.

Les meves orelles van començar a col·lapsar-se a la segona o tercera peça del recital, i quan vaig sortir del Palau em sentia francament eixordat i atordit per aquell soroll infernal, més propi d’una discoteca o d’un envelat de barri. Probablement, la gran majoria dels altres assistents a l’esdeveniment eren seguidors incondicionals del cantant de Solsona i van aplaudir amb ganes i entusiasme totes les cançons. Atrapat amb els genolls contra el seient del davant i amb l’abric a la falda, jo no en vaig aplaudir cap, si més no per no voler afegir al rebombori general més soroll amb les meves mans.


iPhoto Quim Curbet, 11 de febrer de 2025.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La Venus de Quart

Imatge
L’any 1846, Charles Leconte de Lisle va dedicar a la Venus de Milo un poema que es va fer famós. Només havien passat vint anys de l’arribada de l’escultura al Louvre, però ja era una peça reconeguda i Leconte va compondre quinze quartets d’alexandrins per a exaltar la seva bellesa: Marbre sacré, vêtu de force et de génie, Déesse irrésistible au port victorieux, Pure comme un éclair et comme une harmonie, O Vénus, ô beauté, blanche mère des Dieux ! […] Seixanta anys després, quan ja un parell de generacions de francesos se sabien « par coeur » els versos del poeta parnassià, dos catalans, un del nord i l’altre del sud de la ratlla fronterera, van flanquejar les portes del Louvre, sense massa dificultat, per fer un motlle de guix de l’escultura grega. Eren l’escultor de Tuïr Gustau Violet i el ceramista Marcó de Quart. Quart era un poble del Gironès dedicat a la indústria de la ceràmica, que havia vist com se’ls ensorraven de cop els seus negocis d’exportació a Cuba. Amb la pèrdua de...
Llegeix més »

Els campanars

Imatge
Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus. Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada. Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat...
Llegeix més »

L’udol dels records

Imatge
Diuen que la memòria és una matèria fràgil que s’estova amb el pas del temps. Els noms de les persones s’humitegen i es desprenen de l’orla que pacientment hem anat component en el nostre cap, les dates es barregen i els records en general comencen a anar a la seva. Tot allò que creiem immutable, amb el pas dels anys es va convertint en una mena de pasterada, un batibull d’imatges i de conceptes flotant en un brou que anomenem “oblit”. Amb els anys pensem que s’esvaeixen els fets que consideràvem importants, però, en realitat, el que passa és que els records més rellevants queden i les menudalles s’enfonsen fins al fons de l’escudella. La qüestió és que no tots els fets més remarcables són els que ens agrada recordar, n’hi ha molts que preferiríem esborrar, però la nostra memòria, més eficaç del que sembla, es nega rotundament a oblidar. No hi ha dia en què no recordem aquell rostre malcarat, aquella paraula fora de to o aquell moment en què ens vam veure exposats al ridícul més eviden...
Llegeix més »