El jardí dels Mateu-Suqué

Giorgio Bassani, escriptor jueu italià del segle XX, va publicar El Jardí dels Finzi-Contini el 1962, una novel·la on evoca la Ferrara dels anys trenta sota el feixisme. En aquesta obra mestra, l’autor no només descriu un espai tancat per altes muralles, sinó que erigeix un territori de la memòria, un Edèn tràgic i privat on el temps sembla aturar-se abans que acabi d’arribar l’abisme de la història. Allà, entre les feixes de terra humida i les avingudes ombrívoles, els joves protagonistes juguen a la vida adulta mentre l’ombra de les lleis racials s’allarga implacable.

Si el jardí dels Finzi-Contini és un clos que s’aïlla del món per protegir una bellesa condemnada, el dels Mateu-Suqué a Peralada opera un moviment invers: no tanca per preservar sinó que s’obre per exhibir el poder d’un llinatge. Allà on Bassani erigeix un Edèn jueu que serà escombrat per la barbàrie, el jardí empordanès proclama la victòria d’una casta terratinent que es vol eterna. Un jardí mira enrere cap a un paradís perdut; l’altre, cap endavant, cap a una perpetuació gairebé aristocràtica. Tots dos, però, són sepulcres blancs: silencien, cadascú al seu temps, el preu de l’exclusió.

En el seu darrer llibre –Els Mateu de Peralada (Ed. Cal·lígraf, 2026)– Xavier Febrés ha buscat un paral·lelisme amb Orgull i prejudici de Jane Austen, però també l’hauria pogut establir amb el món de Bassani. Febrés examina amb rigor documental i mirada crítica la trajectòria d’aquest llinatge: les decisions industrials que van prendre, les ambigüitats de la seva relació amb el franquisme, la reconversió del castell en un aparador artístic al servei dels seus negocis de luxe, i l’evolució final cap al gran conglomerat empresarial d’avui. En surt un retrat dinàmic on l’ambició, el prestigi i la polèmica es barregen en un mateix escenari empordanès.

Tal com assenyala Febrés, quan els Mateu adquireixen el castell de Peralada l’any 1923 no es fan només amb una fortalesa medieval: s’apropien d’un símbol. Originaris del comerç del ferro i artífexs de la Hispano Suiza, aquesta família teixeix al llarg del segle XX una xarxa de poder econòmic i una imatge pública que oscil·la entre el patrocini cultural i les esferes de decisió política. I mentre a la Ferrara feixista els Finzi-Contini obren el seu jardí als joves jueus que tenen prohibit l’accés als altres espais públics –un gest d’aparent generositat que amaga la consciència tràgica del seu propi destí–, els Mateu-Suqué a Peralada operen en sentit contrari: tanquen el seu jardí, el converteixen en un reducte d’exclusivitat, i només l’obren als més addictes al règim, als qui poden retornar-los poder i favor. Allà on Bassani descriu un paradís que s’esfondra, Febrés retrata uns Mateu que aferren el seu imperi als privilegis.

En el fons, el que separa el jardí dels Finzi-Contini del dels Mateu-Suqué és la relació amb el temps. Micòl, la jove jueva de Bassani, repeteix com un mantra aquell vers inicial del sonet “Le Cygne” de Mallarmé: estima «le vierge, le vivace et le bel aujourd’hui» –«el verge, el vivaç i el bell avui»– i encara més el passat, que ella anomena «l’estimat, el dolç, el pietós passat». No vol saber res del futur, el rebutja instintivament, perquè ja endevina que serà un abisme. Els Mateu de Peralada, en canvi, no podrien viure sense el futur: el construeixen, el negocien, el dominen. Allà on Micòl s’aferra a un present verge i vivaç que ja s’esvaeix, la nissaga empordanesa projecta imperis econòmics que volen eterns. Però tots dos, al capdavall, construeixen jardins tancats: uns per preservar una bellesa que sap que morirà, els altres per exhibir un poder que fingeix no saber que també passa. I, com els cignes dels Mateu encara presents en el seu jardí empordanès o com el cigne de Mallarmé,  el temps es queda mut, gelat, incapaç de redimir ni uns ni altres.

Foto © Quim Curbet