N’hi ha que neixen estrellats

N’hi ha que neixen estrellats va ser una sèrie britànica mítica que molts recorden amb tendresa. Some Mothers Do ‘Ave ‘Em, ens va arribar de la mà de TV3 –quan TV3 encara era alguna cosa– el 1985 i es va convertir en un fenomen.  El protagonista era en Frank Spencer, un noi benintencionat, però catastròficament maldestre. Vestit amb la seva gavardina i una boina, tot el que tocava es trencava o acabava en desastre, i no parava de cridar el seu famós «Oh, Betty!». La veu en català, obra de Joan Pera, va fer que el personatge connectés amb l’audiència com pocs.

La bona sort no era exactament la part forta del personatge ni la dels que el rodejaven, més aviat ho era la fatalitat. La sort és un concepte esquiu, i en Frank Spencer en era l’antítesi vivent. Cada gest senzill –fer un cafè, planxar una camisa, sortir a comprar– es convertia en una cadena de desgràcies inversemblants però d’una lògica interna perfecta. I, tanmateix, l’espectador no se’n reia amb crueltat, sinó amb una mena de complicitat tendra. Perquè en Frank, malgrat tot, s’estimava la seva Betty, s’esforçava a trobar feina i no perdia mai la innocència ni l’entusiasme. I aquí rau la clau: la sèrie ens feia riure de la mala sort aliena, sí, però també ens reconciliava amb la nostra pròpia incompetència quotidiana. Perquè tots, en el fons, hem tingut un dia estrellat.

Diuen que Napoleó no valorava tant els seus generals pel seu coratge, com per la seva bona sort. I no li faltava raó a l’emperador. En el terreny de joc, en els negocis, a la guerra o a la ciència, la història està plena de noms que van saber estar al lloc adequat en el moment oportú. Però, què és exactament la bona sort? Atzar? Destí? Casualitat? Els qui hi creuen diuen que la sort afavoreix els preparats, i que darrere de cada cop de sort hi ha hores de feina silenciosa. Els qui no hi creuen, en canvi, la titllen de simple probabilitat estadística. Sigui com sigui, tots hem conegut algú a qui sembla que li somriguin els déus. I tots, també, hem conegut algú que ha nascut estrellat.

És com una mena de forma laica del miracle. El dramaturg francès Marcel Achard deia que efectivament la bona sort existeix, si no com s’explicaria l’èxit dels altres? Hi ha una certa sornegueria en aquesta frase, perquè tots tendim a atribuir els nostres propis èxits a l’esforç i els èxits aliens a la sort. És un biaix humà, gairebé impossible d’erradicar. Però si ho pensem fredament, la sort no és ni virtuosa ni merescuda: simplement passa. I d’aquí en ve la bellesa i alhora la seva crueltat. Perquè la sort no mira el currículum, no llegeix cartes de recomanació ni avalua l’esforç previ. La sort és democràtica, però també profundament injusta. I potser per això ens fascina tant: perquè ens recorda que, per molt que ens esforcem, hi ha una petita deessa que decideix per nosaltres.

La bona sort, doncs, se’ns mostra capritxosa i esquiva. No es pot comprar, no es pot merèixer, no es pot predir. Apareix quan menys t’ho esperes i sovint abandona els qui més la necessiten. Però els humans, tossuts com som, no hem deixat de buscar-ne la fórmula secreta: amulets, rituals, dits creuats, fusta per tocar. Una manera de fer veure que tenim algun control sobre allò que, per definició, se’n fot del control. I si de vegades ens somriu, millor no preguntar-li per què. Només donar-li les gràcies i callar. Perquè, com deia Stendhal, la sort s’agafa pels cabells, però és calba. Així que més val estar atent i, si tot falla, encomanar-nos a la Betty.