Per la plana de l’Onyar

Avui, a primera hora, quan el sol encara està mig estabornit després de tantes nits de festes d’estiu, sortim de Fornells per la Via Verda. És un camí pràcticament recte, però en el seu inici fa una petita marrada vora l’Onyar, pel mig dels camps de Can Dellonder, una masia de manual amb una data a la llinda que ens fa recular en la imaginació més de tres-cents anys. El riu arriba fins aquí profundament cansat després del seu recorregut per la plana i passa gairebé desapercebut darrere dels arbres.

A mà dreta, al fons d’un camp acabat de segar, es dibuixa la silueta del poble, amb una església dedicada a Sant Cugat, l’element característic de la qual és un petit comunidor que s’alça com un sentinella en un dels extrems de la façana. Fornells de la Selva –que és un poble del Gironès– viu a tocar de Girona, de la qual és veí, però manté encara un esperit rural, sobretot en aquest punt, quan s’encara cap al sud, que és precisament on ens porten els peus.

Deixem el camp de futbol a la dreta, pugem cap al pont que salta el riu, i de cop tenim la plana al davant. Un parell de cases, el trencant de Llambilles i, en primer terme, la filera d’arbres que ressegueix el Bugantó, un curs d’aigua discret, que neix a les Gavarres, a prop de Santa Pellaia, i que sembla baixar a contracorrent de l’Onyar, per acabar desembocant-hi una mica més avall, a prop del Mas Gener.

Després continuen els camps, a mà dreta i esquerra, sense gairebé ni un arbre on resguardar-se del sol. Ben aviat sorgeix un rètol que anuncia el canvi de terme municipal i es comencen a albirar els polígons de Riudellots i de Campllong. Travessem el de Campllong –ordenat i discret– fins a la carretera C-25, coneguda comunament com a Eix Transversal, però que aquí potser només es troba en estat embrionari.

Continuem durant un tram pel camí de Sant Andreu Salou, però trenquem a mà esquerra, per un camí fondo entre camps de blat de moro i deixant enrere una gran fàbrica d’embotits que porta el nom de la comarca selvatana. Al final arribem al Centre Cívic de Campllong, que en realitat és un popular restaurant on el plat estrella són els cargols. Davant mateix ens sorprèn la Torre Llupiana, un gran casal fortificat, i al darrere la blancor de l’església de Sant Quirze i Santa Julita, rodejada de calma i de falgars.

La caminada –per qui vulgui caminar–, sense grans desnivells ni presses, ha estat un passeig pausat entre dues realitats ben diferents: la remor incipient de Girona –amagada per la lleu elevació de Palau-sacosta–, que queda enrere, i la placidesa d’aquest racó de la plana de l’Onyar on el temps sembla que s’arrossegui a pas de cargol. Qui vulgui pot continuar cap a Caldes de Malavella o cap a Cassà de la Selva, que, com tothom sap també és un poble del Gironès. Mentrestant, si pareu l’orella i el vent hi acompanya, potser podreu sentir encara el batall de bronze de les campanes de la catedral de Girona.