L’Onze del Nou

Quan arriba aquesta segona setmana de setembre sempre tenim els ulls més posats en el curs que comença, que no és només un curs escolar. Tot es prepara per a l’arribada de la tardor, una tardor que cada vegada li costa més desempallegar-se d’un estiu amb les mans molt llargues. Ens sembla que tot comença a caminar quan de sobte ens aturem l’onze de setembre per constatar que encara som on som. És una pausa estranya: mentre els arbres comencen a desprendre’s de fulles i la llum del dia es fa més curta, nosaltres ens aferrem a les mateixes promeses de sempre, esperant que algun setembre, per fi, el paisatge canviï de veritat.

Probablement, ja ens ho hem dit tot sobre aquesta data, la nostra, la de Xile i la de Nova York. Què més podem afegir? Les paraules ja semblen gastades de tant repetir-les, les samarretes s’acumulen en un calaix de l’armari i la bandera que pengem al balcó ha quedat una mica esfilagarsada. La litúrgia corre el risc de convertir-se en un decorat buit si només mirem enrere. Potser el repte d’aquest setembre ja no és buscar noves paraules per descriure el passat, sinó tenir el coratge d’admetre que els símbols es desdibuixen quan els convertim en costum, i que la història només batega de veritat quan s’escriu en present.

Aquest any, això sí, podem celebrar el cinquantenari d’aquell primer Onze de Setembre “autoritzat”, convocat per l’Assemblea de Catalunya a Sant Boi, però que també es va celebrar en altres llocs. Els gironins vam aprofitar que era dissabte per celebrar-ho al Camp de Mart de la Devesa. L’endemà la notícia sortia discretament a la quarta pàgina del diari local del Movimiento, amb una altra nota, encara més discreta, que parlava de la “Diada en San Baudilio del Llobregat”, un “Baudilio” que coïa doblement perquè rimava a les nostres orelles amb “caudillo”. Cinquanta anys després, rellegir aquella premsa encongida serveix per recordar-nos que la llibertat, abans d’omplir les places de gom a gom, va haver d’aprendre a escriure’s clandestinament als marges de les pàgines oficials, desafiant el vocabulari imposat d’un temps que ja es desfeia.

Georges Brassens cantava a La mauvaise réputation que el dia del catorze de juliol es quedava en el seu llit acollidor. Els catalans, però, no ens podem prendre aquest luxe, de fet, aquest és el somni humit dels nostres enemics. Que ens quedem al llit, si més no aquest dia, perquè la resta del temps sí que ens reclamen la nostra contribució al benefici de l’estat, “solidaridad territorial” en diuen. Potser faríem bé de seguir les instruccions de Brassens, però al revés, sortir al carrer l’Onze de Setembre i quedar-nos al llit la resta de l’any, i que treballin ells per nosaltres.