Al caliu del fornell

Octubre és un mes gironí per excel·lència. Els colors de la pedra s’acomoden a la nova llum i la tardor s’instal·la com si volgués quedar-s’hi definitivament. Els arbres de la Devesa i els dels carrers de la ciutat comencen a deixar anar el seu llast, però també tornen a respirar després del llarguíssim i sufocant estiu. Mentre els barris s’acomoden a la nova situació, les muntanyes dels voltants es cobreixen de núvols baixos i de boires matutines. La vida és un llarg riu –diuen–, però els rius de Girona són rius modestos i la vida ha de fluir a poc a poc si no es vol acabar abans d’hora. Durant aquest temps tardoral, els tarragonins esperen el millor moment per anar a parar el sol al capdamunt de la seva Rambla, els de Barcelona viuen atabalats com sempre amb les seves coses i a Lleida és un temps que passa en un vist i no vist. A Perpinyà malden sota un cel que s’entesta a ploure en francès, a València resen perquè la pluja plogui bé i a Mallorca esperen que es dilueixi definitivamen...

Les aules no són laboratoris estèrils i el coneixement mai no viatja sol. S’ensenya el que se sap, sens dubte, però inevitablement es transmet el que s’és. Per això, la decència de qui educa no es recull en cap guia docent ni es desglossa en criteris d’avaluació; actua, més aviat, com el currículum ocult més potent. L’exemplaritat no és un recurs didàctic secundari, sinó el mètode mateix a partir del qual l’alumne aprèn a mirar el món. Aquesta indissociabilitat entre la tasca d’ensenyar i la coherència personal troba el seu màxim referent en la figura de Paulo Freire. El pedagog brasiler insistia, a la seva cèlebre obra Pedagogia de l’autonomia , que la pràctica educativa no pot separar-se mai de la formació moral. Per a Freire, qui gosa ensenyar ha de reconèixer que l’educació és, per definició, un acte polític i ètic; una acció que transforma l’aula en un espai on les paraules fan fallida si no van acompanyades pel testimoni dels fets. El mestre no és un simple tècnic neutral que exe...