Llaminadures d’octubre

Octubre és un mes gironí per excel·lència. Els colors de la pedra s’acomoden a la nova llum i la tardor s’instal·la com si volgués quedar-s’hi definitivament. Els arbres de la Devesa i els dels carrers de la ciutat comencen a deixar anar el seu llast, però també tornen a respirar després del llarguíssim i sufocant estiu.

Mentre els barris s’acomoden a la nova situació, les muntanyes dels voltants es cobreixen de núvols baixos i de boires matutines. La vida és un llarg riu –diuen–, però els rius de Girona són rius modestos i la vida ha de fluir a poc a poc si no es vol acabar abans d’hora.

Durant aquest temps tardoral, els tarragonins esperen el millor moment per anar a parar el sol al capdamunt de la seva Rambla, els de Barcelona viuen atabalats com sempre amb les seves coses i a Lleida és un temps que passa en un vist i no vist. A Perpinyà malden sota un cel que s’entesta a ploure en francès, a València resen perquè la pluja plogui bé i a Mallorca esperen que es dilueixi definitivament la suor incrustada dels turistes en les pedres de la Seu.

Mentrestant, a Girona, els dies transcorren amb una calma expectant. La ciutat sembla recollir-se en ella mateixa, aliena a les presses alienes, mentre el perfum dolç dels moniatos al forn comença a barrejar-se amb l’aire dels carrers i en els aparadors de les fleques apareixen els prohibitius panellets. És precisament en aquest moment, quan la nova estació s’instal·la de debò, que els gironins busquen el caliu de les cases, disposats a iniciar el ritual de cada tardor. Perquè si a fora el paisatge canvia, a dins es manté intacta una de les geografies més sagrades de la ciutat: la dels àpats llaminers.

En totes les societats humanes hi ha afectes i rivalitats que es transmeten de generació en generació i que es concreten en bàndols oposats i irreconciliables. Ja sigui perquè s’estimen les coses del barri o del carrer, les eines d’un determinat gremi o els colors d’un club esportiu. Potser en altres llocs també hi havia alguna cosa semblant, però a Girona era una divisió subtil, però fèrria, entre els partidaris d’alguna de les nombroses confiteries de la ciutat.

Cal aclarir d’entrada que una “confiteria” és el que ara s’anomena “pastisseria” i que tenia els seus moments de major glòria entre el mes d’octubre i el mes de juny.

Tot estava completament compartimentat: les famílies que anaven a comprar canyes de nata a can Pratdesava no volien saber res dels xuixos de can Castelló, els que pertanyien a la corda dels tortells de cal Negre no entraven mai a can Puig a comprar sares ni sachers. Els que menjaven fruites confitades de can Roca no tastaven mai les de can Faure. I tot això passava de pares a fills.

El problema sorgia quan el noi s’aparellava amb una noia d’una altra família amb altres gustos llaminers. Com en tot, sempre solia guanyar la mare de la nena que imposava la “seva” confiteria, no sense deixar al seu darrere una llarga tirallonga de recriminacions més o menys explícites dels consogres.

La gran majoria de les confiteries gironines van abaixar les portes a finals dels anys setanta, qui sap si a causa precisament de la barrija-barreja entre famílies que al final va estovar aquest nucli de fidelitats perennes. Avui dia, d’aquells temples del dolç ja només en queda el record o el nom gravat a la fusta d’alguna façana del Barri Vell. 

La vida ha continuat fluint a poc a poc, com els nostres rius modestos, diluint aquelles trinxeres familiars fetes de pasta de full i nata muntada, de poma caramel·litzada i crema catalana. Malgrat tot, mentre quedi un bri de memòria de pares a fills i l’octubre s’obstini a portar la seva llum daurada, el record d’aquelles llaminadures gironines continuarà fent salivera, com un refugi dolç contra la fredor còsmica que s’acosta.

iPhoto Quim Curbet