El nen

La vida ens porta per camins insospitats i el nostre cos no sempre obeeix les ordres que li dictem des del cervell: camina, atura’t, riu, plora, menja, no mengis, treballa, no treballis… Hi ha una mena de força oculta que ens obliga sempre a desviar-nos del camí previst. És com un pilot automàtic espatllat, o potser massa humà, que decideix per nosaltres en els moments més impensats. 

Seiem per escriure un text transcendent i acabem dibuixant ocellets a la vora del full. Jurem que anirem a dormir d’hora i apareixem mirant vídeos absurds a les dues de la matinada. Aquesta força, amable i tossuda, no demana permís, simplement, actua. I nosaltres, després, busquem excuses.

Tots portem un nen a dins. És una criatura estranya. A mesura que passa el temps es fa incòmode, és com un fetus que va donant patadetes constantment. No en teníem prou amb la consciència, que també hem de carregar amb el “nen”. De petits no en fem gaire cas, és un company de jocs interior, una espècie de còmplice, però després comença a fer nosa. Vol sortir, vol cridar, vol plorar per qualsevol fotesa, i nosaltres l’ofeguem amb excuses i responsabilitats. 

El silenciem amb presses i obligacions, fins que un dia ens adonem que fa temps que no el sentim. I aleshores, enmig d’una nit qualsevol, torna a picar a la porta del pit amb els punys petits, i ens demana si encara som a temps de jugar.

Qui més qui menys, potser només per fer-lo callar, li segueix el corrent. Uns es disfressen de ciclistes com si haguessin d’anar a fer el Tour de França, altres compren cotxes enormes que no necessiten, o acumulen rellotges que mai no miren. El nen interior –una mena de petit Nicolàs o de Alien– vol emocions, no objectes. Però nosaltres li donem joguines de grans, etiquetes i marques, confonent la nostàlgia amb la felicitat. 

I ell, al principi, s’entreté: «Sembla que no hi sigui…». Fins que una tarda, mentre ens mirem al mirall, ens adonem que li ho hem comprat tot, menys el que de veritat demanava: temps per ser escoltat.

No espereu desembarassar-vos fàcilment d’aquest ninot malèfic, perquè us acompanyarà tota la vida i jugarà amb les vostres emocions com si fos una pilota de drap. Us farà parlar quan hauríeu de callar, us triarà una camisa florejada quan en necessiteu una de discreta, us obligarà a reveure pel·lícules que ja teníeu feliçment oblidades i, finalment, us trobareu escrivint articles com aquest per intentar conjurar-lo. 

Això sí: estimeu-lo, odieu-lo, ignoreu-lo o disfresseu-lo de ciclista, però no intenteu matar-lo. Si ho féssiu, us quedaríeu només amb l’adult avorrit que us mira des del mirall, aquell que ja no recorda com es mirava un vol de pardals sense mirar el rellotge.

Il·lustració de Sempé. "El Petit Nicolàs".