Les dreceres

Abans un dels esports favorits dels gironins era “pujar als Àngels”. Al cim d’aquesta muntanya s’alça el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, situat a 465 metres d’altitud. És un indret que domina la plana del Ter. S’hi pot pujar a peu, en bicicleta o en cotxe. Són uns 11 quilòmetres per carretera asfaltada o 9,1 pel camí que sorgeix de la Vall de Sant Daniel. Aquesta ruta tenia dues variants: l’oficial i una altra que anomenàvem “per les dreceres”. Evidentment, qualsevol que volgués pujar amb una mica de dignitat ho havia de fer per aquesta darrera, fer-ho pel camí marcat no tenia gens de gràcia.

Aquest gust per les dreceres encara empeny corredors i ciclistes per totes les rutes de les nostres contrades. Ja n’hi ha prou que inaugurin una via verda amb uns dinerons de la Unió Europea, que els esforçats esportistes sempre trobaran la manera d’escurçar-la encara que només sigui per uns metres. El mateix passa a ciutat: per molt que l’ajuntament traci camins sinuosos per les zones verdes, la majoria dels vianants sempre intentaran passar pel dret, tallant pel mig de la gespa. D’altra manera seria fer el ridícul, perquè a casa nostra la traça i l’enginy per estalviar passes són gairebé un esport de competició. Al capdavall, quina gràcia tindria seguir el camí marcat per un incompetent, si tu, que ets molt més intel·ligent, pots obrir-te pas per on vulguis?

Anant pel món veiem que d’aquesta mena de dreceres urbanes en diuen de mil maneres: camins de vaques, camins de pirates, camins socials, kemonomichi (camins de bèsties), chemins de l’âne (camins de ruc) o olifantenpad (camins d’elefants). J.M. Barrie, l’autor de Peter Pan, els va descriure poèticament com a «camins que s’han fet a si mateixos».

Els estudiosos del Renaixement ja feien trampes semblants: davant l’allau de llibres, van inventar les antologies, els índexs alfabètics i els compendis per no haver-los de llegir sencers. Fins i tot els escribes medievals, quan copiaven manuscrits com The Canterbury Tales de Chaucer, abreujaven paraules com “that” a “þt” per estalviar temps i espai. Més tard, al segle XVIII, la majoria dels lectors van conèixer Robinson Crusoe, en versions escurçades, tres de cada quatre edicions que circulaven ja estaven retallades, eliminant els passatges feixucs per convertir-la en la novel·la d’aventures que recordem. I al segle XX, les famoses obres de butxaca Cliff’s Notes van democratitzar la cultura, però també van aixecar les mateixes crítiques.

Tampoc no eren els únics. Al segle XX, les anomenades correspondence schools van prometre l’èxit professional sense trepitjar una aula, i fins i tot Norman Rockwell les va il·lustrar en els seus anuncis. Al mateix temps, van sorgir sistemes de lectura ràpida que asseguraven poder llegir quaranta llibres a la setmana, i la taquigrafia permetia escriure gairebé tan de pressa com el cervell pensa. I què dir de les col·leccions de clàssics resumits, com The Harvard Classics? Amb un metre de prestatgeria et feies prou, suposadament, per a enquibir tota la cultura occidental.

De fet, les dreceres s’han convertit en un fenomen global amb un nom propi: life hacks. El terme el va encunyar el 2004 el periodista Danny O’Brien, i des d’aleshores han proliferat a les xarxes socials, prometent solucions màgiques per a tot. Van des de les inofensives, com tallar cebes sense plorar, fins a les més qüestionables, com beure aigua a dojo per no adormir-se en una reunió. El problema és quan l’obsessió per l’eficiència ens fa perdre de vista l’essencial. Al capdavall, la vida no és un programa informàtic que es pugui optimitzar amb la combinació de tres tecles.

Les dreceres ens estalvien temps, esforç o vergonya, però no sempre val la pena seguir-les. Al capdavall, quin sentit té llegir-te un llibre de 600 pàgines en una hora? Què t’emportes, realment, d’una obra que has llegit com qui travessa corrents la gespa d’un parc? Potser, de tant en tant, val més seguir el camí traçat. Caminar, igual que llegir, és una manera d’anar fent el món i, posats a fer, fem-lo bé.