L’opinió

Un article d’opinió és aquell text on algú defensa el seu punt de vista sobre un tema actual. A diferència d’una notícia, que intenta ser neutra, aquí l’autor vol convèncer el lector exposant arguments personals però ben fonamentats. Es publica sobretot a la premsa, i qui el signa pot ser un especialista o qualsevol persona amb alguna cosa interessant a dir. La gràcia és que combina dades objectives amb la manera particular de veure el món de qui escriu, però sense perdre el respecte ni l’ètica. Al final, pretén fer pensar o fins i tot canviar d’opinió. Com expressava Francis Picabia, si tenim el cap rodó és precisament per a permetre que les idees canviïn de direcció fàcilment.

A mi em produeix una mica de rubor expressar la meva opinió, perquè primer de tot se n’ha de tenir una –o alguna més– abans d’oferir-la als altres. S’ha de treballar, s’ha de cultivar i s’ha de beure d’aigües profundes, de les quals jo no sempre en disposo. I no és el mateix parlar de viva veu enmig d’una conversa que deixar-ho per escrit, encara que sigui de manera gairebé anònima en un blog que poca gent llegirà. Tot i que, si hem d’acabar de ser sincers, tot això que acabo de dir tampoc no es diferencia substancialment del que acaben fent molts periodistes.

En general, sempre hi ha tres idees que prevalen sobre qualsevol cosa: la meva, la teva i la bona. La meva i la teva no compten i la bona va a la seva. I potser aquí rau el veritable problema de l’article d’opinió: que tothom creu tenir la bona, però pocs estan disposats a escoltar la meva o la teva sense posar-se a la defensiva. Al capdavall, opinar és fàcil; el difícil és fer-ho sense perdre l’atenció de l’altre. Perquè de res serveix tenir el cap rodó si després només el fem girar en una única direcció.

Sacha Guitry pensava que «el poc que sé ho dec a la meva ignorància». I no deixa de ser una manera elegant de recordar que sovint aprenem més quan admetem que no ho sabem tot, que quan ens parapetem darrere d’unes quantes certeses. Perquè opinar, si hi pensem, hauria de ser un exercici d’aproximació, no de propietat absoluta. En canvi, passa sovint que confonem tenir una opinió amb tenir la veritat. I aquí, la ignorància que diu Guitry no és una excusa per no saber, sinó tot el contrari: és l’espai on encara hi cap el dubte, la pregunta, i potser també l’aprenentatge. No s’ha de jutjar mai ningú pel que ignora, sinó més aviat pel que sap.

I això és justament el que costa més d’acceptar quan llegim o escrivim articles d’opinió. Perquè tendim a fixar-nos en els buits de l’altre –allò que no sap, que no ha llegit, que no ha viscut– i a treure’n rèdits. En canvi, valorem poc l’esforç de qui, partint d’una ignorància reconeguda, ha anat teixint un saber modest però autèntic. Potser per això tanta gent s’estima més callar que arriscar-se a opinar malament. I potser per això, també, tanta gent que no calla ho fa per amagar, precisament, el que no sap.

Ens aferrem a les nostres opinions amb més violència en la mesura que les sentim més discutides o més dubtoses, i les mantenim com a certes, precisament com menys certes són. Perquè si un està realment segur del que pensa, no li fa por que li ho rebatin. Al contrari, ho agraeix, perquè li permet contrastar, matisar o fins i tot canviar de parer. En canvi, quan la nostra opinió és feble de base, la defensem amb dents i ungles. I no ens adonem que aquesta violència, al capdavall, és el millor termòmetre de la nostra pròpia inseguretat.

Hi havia una sentència grega on ja se’ns advertia que els homes es turmenten per les opinions que tenen de les coses, més que per les coses mateixes. Potser per això val més deixar que tot flueixi, com aquell riu on no ens podem banyar dues vegades. Al capdavall, el viatge val la pena, encara que –com la vida– només sigui per una vegada i deixem de capficar-nos amb una idea, sobretot si ve d’algú que només en té una.

Sacha Guitry