Sobre la utilitat de l’escriptura

En Pla deia que a vegades escrius i no surt res, i llavors «vostè encén una cigarreta i espera». Però jo no vaig aprendre mai l’art de fumar, quan ho podia haver fet, en una època en què els paquets de tabac encara no venien il·lustrats amb imatges de tumors malignes. Només vaig practicar durant un temps l’ús de la pipa, però el meu coll, fràgil i irritable, m’ho va fer deixar. I ara escric com puc i surt el que surt, no he sabut mai cultivar cap vici important ni m’ha turmentat cap malaltia digna de ser explicada en les entrevistes de promoció dels llibres.

La vida és com un ball amb els ulls closos: un moviment constant cap a la incertesa, on no ens guien les imatges, sinó el batec d’allò que sentim. El món no és la màquina expenedora que imaginàvem de petits; sovint encara li demanem certeses i ens torna preguntes, però és precisament en aquest buit entre el que esperàvem i el que rebem on aprenem a caminar a les palpentes. En Pla també deia que «davant la incertesa, el millor és no fer res».

Però, vulguis que no, en la balança de la vida també s’hi pesa el silenci que guardem, el camí que mai no trepitgem i les preguntes que no ens gosem fer. L’omissió no és el buit, sinó una empremta, són també cada porta que no vam obrir i cada risc que vam esquivar. Perquè el que decidim no fer acaba dibuixant els contorns de la nostra vida, tant com els nostres actes. Jane Goodall, la famosa primatòloga i antropòloga anglesa, deia que «No pots passar ni un sol dia sense tenir un impacte en allò que t’envolta».

Hem de reconèixer que escriure no és una de les activitats més útils –el text que estàs llegint ho demostra–, però, mentre escric això, penso que potser l’única certesa que tenim és la de la mateixa escriptura com a exercici de pèrdua de temps. Perquè un article, un llibre, un relat, rarament canvia el rumb de les coses. No atura una guerra, no guareix una malaltia, no fa que ningú estimi millor. Però té alguna cosa que el silenci no té: l’obstinació de dir «sóc aquí», encara que sigui per no dir res. En Pla ho sabia, per això esperava mentre fumava. Jo, en canvi, em quedo mirant la pantalla, bevent un glop de cafè, i continuo teclejant, sense saber ben bé per què. Potser perquè, al capdavall, escriure és una forma educada de no fer res, però fent veure que s’està construint una mica de sentit. I d’això, al món d’avui, en diuen «salut mental».

Sempre m’han agradat més els objectes petits que els grans embalums. Ja de petit m’agradava imaginar mons microscòpics, a l’escala de les formigues. Territoris, països sencers que no abraçaven més enllà de la plaça de davant de casa. Imperis governats per titans que vivien en immensos palaus no més grans que una capsa de sabates i exèrcits que es movien sigil·losament en la jungla del parterre que regava la meva àvia. No sé exactament quan aquell món es va fer gran, o si és que jo he anat empetitint. Potser va ser el dia que vaig començar a escriure, perquè escriure no deixa de ser això: intentar atrapar tot l’oceà dins d’una gota, fer que un gest insignificant tingui el pes d’un destí, construir imperis en una ratlla. I ara, amb els ulls mig closos, com si ballés a les palpentes, m’adono que l’escriptura és aquell món petit que vaig conservar sense saber-ho. No hi ha grans certeses, només l’ardor d’una formiga que travessa la vorera, carregada amb una fulla més grossa que ella. I potser la literatura no és res més que això: l’obsessió pacient de dir que sí, que aquesta fulla diminuta travessarà la jungla, que val la pena l’esforç, encara que ningú no miri, encara que al final la formiga no arribi enlloc. Perquè, en el fons, créixer és perdre l’escala, però escriure és recuperar-la. I mantenir-se menut, voluntàriament menut, és l’única manera de no deixar mai de mirar.

iPhoto Quim Curbet