Sense anar més lluny

Per una raó o l’altra, o la de més enllà, amb el temps he anat abandonant la idea de fer viatges llargs i només m’embarco en sortides d’un dia i, com a molt, d’una nit o dues fora de casa, quan m’ho permet el pressupost. Ara he descobert que això ho anomenen “microvacances”, suposo que ho diuen precisament els que també en fan de “macro”. 

El “micro” i el “macro” ja els entenc, però el concepte “vacances” sempre m’ha costat una mica; i no és que em consideri molt treballador, però mai n’he sabut fer. Per mi, l’ideal de vacances s’assembla massa a una obligació: fer maletes, quadrar horaris de trens o avions, i autoimposar-se la missió de ser feliç lluny de casa. Però, indefectiblement, quan m’allunyo massa, sempre se m’encén una llumeta d’alarma al cervell que m’impedeix gaudir plenament del que se suposa que hauria de gaudir.

En canvi, reduir el radi del mapa opera un miracle silenciós. No hi ha fons de pantalla de postal transoceànica, ni l’exotisme d’una llengua estranya, però tampoc hi ha el vertigen de la distància ni l’esclavitud dels itineraris tancats. En aquestes escapades de quilòmetre zero, el temps recupera la seva mida humana. Descobrir que el descans no depèn dels segells al passaport, sinó de la capacitat de mirar el que és proper amb uns altres ulls, és una petita victòria domèstica. 

Gairebé sense voler, he anat aprenent que aquest minimalisme viatger té uns avantatges colossals que cap agència de viatges et vendrà mai. El primer és l’alliberament de la dictadura de la maleta i dels “per si de cas”; una petita motxilla és prou equipatge per conquerir el món durant unes hores. A més, la butxaca respira tranquil·la sense bitllets d’avió prohibitius ni hotels a preu d’or. Però el millor de tot és que et deslliures de la tirania dels monuments imprescindibles: en una sortida a un poble veí, l’única obligació real és dinar bé i prendre un cafè a la plaça.

Limitar el camp d’acció et força a mirar el teu país més proper amb la curiositat d’un estranger, descobrint racons que havies passat de llarg mil vegades per culpa de tenir la vista posada massa lluny. I, al capdavall, el premi gros arriba al vespre: la immensa satisfacció de tornar a casa i dormir al teu llit. Potser la felicitat de l’estiu no es mesura en quilòmetres, sinó en la intensitat de la treva que ens concedim. 

Ara que comença l’agost i sembla que tothom hagi de fugir molt lluny per trobar-se a si mateix, jo em quedo amb la calma de les petites distàncies i la certesa que el món és prou gran a tocar de casa. Perquè, finalment, viatjar no és canviar de paisatge, sinó canviar de mirada.

Museu del Joguet, Figueres. iPhoto Quim Curbet.