Salomó Marquès / In memoriam

Hi ha mestres que ensenyen matèries i mestres que obren camins. En Salomó Marquès i Sureda pertanyia, sens dubte, a aquesta segona categoria. La seva trista pèrdua el passat 25 de juny, a l’edat de vuitanta-quatre anys, ha deixat un buit profund en la pedagogia, la recerca històrica i la cultura de les nostres comarques. Però per a aquells que vam tenir el privilegi de conèixer-lo i tractar-lo, la seva absència és, sobretot, la pèrdua d’un referent humà insubstituïble. Per a molts de nosaltres, se n’ha anat, senzillament, en «Mon», algú amb el qual havíem compartit part important del nostre viatge per la història d’aquesta ciutat i d’aquest país.

El meu vincle amb ell es remunta a uns anys grisos. En Mon va ser el nostre primer professor de català. En aquell moment, parlar de classes de català a l’escola no era parlar d’una assignatura optativa ni d’una hora lectiva regulada; era, directament, un acte de resistència cultural. Recordo perfectament la seva entrada a l’aula: l’energia encomanadissa, el respecte profund amb què es dirigia a nosaltres i la passió amb què ens transmetia el valor de cada paraula, tan diferent de la dels mestres de la vella escola. Ensenyar català aleshores requeria una vocació que anava molt més enllà de la docència; requeria el compromís i el coratge que ell va demostrar al llarg de tota la seva trajectòria.

Nascut a l’Escala l’any 1942, la seva vida va estar estretament vinculada a Girona, ciutat on va viure sempre i on va rebre la seva formació inicial. Des de ben jove, l’escoltisme va marcar la seva visió de l’educació en valors i el servei a la comunitat. Després del seu pas pel Seminari, la seva ordenació com a sacerdot i la seva tasca com a capellà a Cassà de la Selva i educador al Collell o al Bisbe Cartañà, va iniciar una profunda transformació personal. El seu viatge a Roma per estudiar pedagogia el 1972 va precedir la seva secularització i el seu matrimoni amb la Montserrat Terradas, començant una nova etapa acadèmica i vital plenament lligada a les Ciències de l’Educació.

Per a la història cultural de Girona i de tot el país, en Salomó serà sempre el gran rescatador de la memòria oblidada. Amb la seva tesi de llicenciatura va treure a la llum la segona part de les Instruccions per a l’ensenyança de minyons de Baldiri Reixac, i posteriorment es va convertir en un pilar fonamental de la creació de la Universitat de Girona. Com a primer degà de la Facultat de Ciències de l’Educació entre 1991 i 1994, va fixar el rumb d’una institució moderna, democràtica i arrelada al territori.

Tanmateix, la seva gran fita intel·lectual i humana va ser la recerca incansable sobre l’exili dels mestres de la República. Ell tenia molt clara la diferència entre models socials a través de les aules, i sempre repetia una sentència que ens va quedar gravada a foc: «L’escola franquista volia fer súbdits i la republicana, ciutadans». Aquesta convicció de l’educació com a eina de llibertat el va portar a construir el seu fons documental –avui custodiat a la Universitat de Girona–, format per 45 arxivadors i centenars de dossiers on va reconstruir, mitjançant fonts orals, les vides d’aquells docents que el franquisme havia intentat esborrar de la història. Aquest compromís el va portar també a presidir Justícia i Pau de Girona, a col·laborar activament amb el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera i a participar durant dècades en el GRAMC, ajudant i formant les persones nouvingudes.

Per als lectors d’aquest Butlletí, la figura d’en Salomó té una significació encara més propera. L’any 2022, aquesta entitat va tenir l’honor de lliurar-li un dels Premis de l’ADAC a la Normalització Lingüística i Cultural. Aquell guardó no feia més que reconèixer oficialment el que molts de nosaltres ja sabíem des de feia dècades: que la seva vida havia estat un motor incombustible per a la dignificació de la llengua catalana, des d’aquelles classes pioneres i mig clandestines fins a les aules universitàries, formant sempre ciutadans lliures i crítics.

El passat 8 de maig de 2026, la comunitat acadèmica i civil li va retre un emotiu i multitudinari homenatge sota el lema «Salomó Marquès, educació, memòria i democràcia». Va ser el reconeixement de tota una societat a l’home que va rebre el premi Mestres 68 i la Distinció Jaume Vicens Vives. Com va assenyalar encertadament l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, en acomiadar-lo, en Salomó va ser un militant infatigable de la justícia social i de la catalanitat.

Se n’ha anat el catedràtic, l’investigador rigorós i l’activista social. A mi, per sobre de tot, em queda el record d’aquell professor que, en temps de silenci, em va ensenyar a escriure les primeres paraules en la llengua del meu país, encomanant-me una dignitat i un amor per la nostra terra que m’acompanyaran sempre. Descansa en pau, Mon.

(Article publicat al butlletí de l'ADAC)