Salomó Marquès / In memoriam



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La distopia som nosaltres

Imatge
Qui més qui menys ho sap, però ho tornem a explicar: George Orwell, a Mil nou-cents vuitanta-quatre , dibuixava una societat sota el règim totalitari del Gran Germà, on la vigilància constant, la manipulació històrica i la doblepensa aniquilaven la llibertat individual i la veritat. Aldous Huxley, a Un món feliç , proposava un futur aparentment ideal on els éssers humans eren condicionats genèticament i psicològica des del naixement, vivien addictes a la droga del soma i satisfeien tots els plaers immediats, però a canvi de renunciar a l’art, l’amor profund i la individualitat. Ray Bradbury, a Fahrenheit 451 , descrivia una Amèrica on els bombers no apagaven focs, sinó que els iniciaven per cremar llibres, mentre la població s’adormia davant les pantalles gegants de televisió. Tres grans autores, tres malsons literaris –el control pel terror, el control pel plaer i el control per l’entreteniment– que continuen ressonant amb força al nostre present. El que no plantejaven en cap d’aques...
Llegeix més »

La biblioteca

Imatge
Si passo per davant d’una papereria, és probable que caigui en la temptació d’entrar-hi. Puc passar-me moltes estones remenant llibretes, carpetes i tota mena d’estris d’escriptura. Entre els llibres d’una llibreria també m’hi sento còmode, sobretot si estan exposats correctament amb la portada a la vista i no has de girar el coll per anar llegint els lloms, i el llibreter/a no et vigila amb la mateixa cara de pomes agres d’un vigilant jurat.   Amb les biblioteques, darrerament em passa una cosa molt estranya, perquè, crec jo, que han de ser sobretot un espai acollidor, i ara no totes ho són. Les més modernes semblen naus industrials o museus d’art modern on hi ha de tot menys llibres a la vista. Potser estic antiquat, però m’agrada el caliu, una cadira mínimament còmoda, llum natural –però no grans finestrals– i, sobretot, llibres que et mirin de front, que et desafiïn a obrir-los. Sense tot això, una biblioteca, per molts premis d’arquitectura i molts ordinadors a la sala de...
Llegeix més »

Sense anar més lluny

Imatge
Per una raó o l’altra, o la de més enllà, amb el temps he anat abandonant la idea de fer viatges llargs i només m’embarco en sortides d’un dia i, com a molt, d’una nit o dues fora de casa, quan m’ho permet el pressupost. Ara he descobert que això ho anomenen “microvacances”, suposo que ho diuen precisament els que també en fan de “macro”.   El “micro” i el “macro” ja els entenc, però el concepte “vacances” sempre m’ha costat una mica; i no és que em consideri molt treballador, però mai n’he sabut fer. Per mi, l’ideal de vacances s’assembla massa a una obligació: fer maletes, quadrar horaris de trens o avions, i autoimposar-se la missió de ser feliç lluny de casa. Però, indefectiblement, quan m’allunyo massa, sempre se m’encén una llumeta d’alarma al cervell que m’impedeix gaudir plenament del que se suposa que hauria de gaudir. En canvi, reduir el radi del mapa opera un miracle silenciós. No hi ha fons de pantalla de postal transoceànica, ni l’exotisme d’una llengua estranya, però ...
Llegeix més »

L’espera

Imatge
Tots som fruit d’un temps d’espera i hem vingut a aquest món a gruar. El Registre Civil no és altra cosa que una llarga llista d’espera des del naixement fins a la defunció. Des del primer moment la vida ens alça la mà davant del nas: «espera!». Ets massa jove, ets massa vell, ets massa alt, ets massa baix, massa ric, massa pobre. Espera. I nosaltres obeïm, pleguem els braços, asseguts en el banc, si és que la sella està lliure. Transitem sempre pel vial on hi ha l’embús i anem a comprar precisament a la parada del mercat amb més gent fent cua. Som carn de sala d’espera, de demanar tanda. Portem a la mà un paperet amb un número i no sabem mai quan ens tocarà i quan ens toca ja estem pensant en quina serà la pròxima espera. Sempre ets un desconegut per qui et fa esperar. Ets un carnet a punt de caducar, un contracte amb data de venciment, un compte corrent amb números vermells. «Torna demà», «demana hora per telèfon», «havia reservat taula?», «ja li trucaran», «El pollastre l’havia enca...
Llegeix més »

L’ofici de recordar

Imatge
Hi ha sensacions momentànies, que no acaben de ser reals i que desapareixen abans de poder-les retenir. Les tenim constantment, com si el nostre cervell estigués il·luminat per llums de neó fent pampallugues. Ens passem la vida buscant un interruptor que mai no trobem. Cesare Pavese deia que no recordem dies, recordem moments, però els moments a vegades s’esvaeixen i no queda res. Ens convertim en una mena d’arqueòlegs d’una ment buida, excavant en un passat efímer, a la recerca d’indrets que ja no existeixen. Som fets de rampells, de fogonades d’una nit elèctrica que ens nega la permanència i ens aboca a l’oblit. Potser el secret rau precisament en aquests moments aparentment oblidats. Al seu diari íntim, L’ofici de viure , Pavese hi bolcava aquesta mateixa dissecció dolorosa de la consciència, deixant escrit de la seva pròpia mà que «Totes les pèrdues ens tornen en forma de records; el passat és una pàtria que mai no ens abandona». L’univers literari del poeta torinès es movia consta...
Llegeix més »

La posteritat dels pèsols

Imatge
A la curta o a la llarga, el temps tot ho ateny. Hi ha veritats que neixen abans d’hora, destinades a esperar a la penombra fins que el món estigui preparat per entendre-les. L’any 1866, un monjo agustí anomenat Gregor Mendel va publicar un estudi minuciós basat en vuit anys de cultius i encreuaments de milers de plantes de pèsols al jardí de l’abadia de Sant Tomàs de Brno. Amb l’ajuda de les matemàtiques i una paciència infinita, aquell home de fe havia aconseguit desxifrar les lleis fonamentals de l’herència biològica: el codi secret que explica per què ens assemblem als nostres progenitors. Tanmateix, la comunitat científica del segle XIX li va girar l’esquena. La seva feina es va considerar una simple excentricitat botànica sense cap valor real. Mendel va morir l’any 1884 en el complet oblit acadèmic, apartat de les seves investigacions pels deures de l’abadia. Però el temps, que és el jutge més implacable i silenciós, mai oblida. Van haver de passar trenta-quatre anys perquè, a l’...
Llegeix més »

Dalgliesh

Imatge
Fa uns dies em va cridar l’atenció una sèrie de detectius amb un títol que a mi –digueu-me ignorant– em va semblar estrany: Dalgliesh. Encuriosit, vaig començar a mirar el primer capítol i aviat em vaig adonar que contemplava l’adaptació d’una novel·la de P.D. James –Phyllis Dorothy James–. Adam Dalgliesh és el personatge central, un detectiu de la policia metropolitana londinenca. Ja en les primeres escenes ens el presenten conduint el seu cotxe cap a l’escena del crim: un Jaguar Tipus E. Immediatament, vaig obrir els ulls com dues taronges tot esperant una explicació perquè veure l’inspector Dalgliesh conduir aquest cotxe és com –traduït al català– veure un mosso d’esquadra en un Porsche 718 Cayman. Anaven passant els minuts i no sorgia cap comentari sobre el cotxe, la qual cosa em va portar a investigar pel meu costat. A la Viquipèdia, hi ha un article en anglès on s’explica la vida i miracles del detectiu com si fos un personatge de carn i ossos. El nom del personatge va ser escoll...
Llegeix més »