El camí daurat

El menjar inicia el seu recorregut a la boca, on les dents el trituren i la saliva el comença a digerir. Forma el bol alimentari i baixa per la faringe fins a l’esòfag, on els moviments peristàltics el condueixen cap a l’estómac. Allà, els sucs gàstrics el transformen en quim. Passa a l’intestí prim (duodè, jejú i ili), on la bilis i els sucs pancreàtics i intestinals el descomponen en nutrients, que són absorbits per la sang. Les restes no digerides avancen cap a l’intestí gros, on s’absorbeix l’aigua i es forma la femta, que s’emmagatzema al recte fins a ser expulsada per l’anus.

Quan la femta arriba al recte, les parets d’aquest òrgan es distenen i envien senyals nerviosos a la medul·la espinal i al cervell. Aquests senyals generen la sensació de defecació. Si el moment és adequat, el cervell relaxa de manera voluntària l’esfínter anal extern (múscul circular que tanca l’anus). Simultàniament, es contreu la musculatura de l’intestí gros i del recte, i augmenta la pressió abdominal (amb l’ajuda del diafragma i els músculs abdominals). Així, la femta és impulsada a través del canal anal i expulsada a l’exterior per l’anus. És un acte coordinat entre el sistema nerviós involuntari (peristaltisme) i la voluntat conscient per controlar l’esfínter extern.

Des del simple pou sec o latrina de fossa, típic en zones sense aigua corrent, fins al vàter de cadena amb tassa d’aigua, inventat per Harrington al segle XVI però popularitzat per Thomas Crapper. El model de sifó domèstic actual utilitza l’aigua per crear un segell que evita olors. N’hi ha de penjats a la paret, de terra, i els moderns models japonesos amb rentat integrat, assecador i tapa amb calefacció. També existeixen els vàters ecològics de compostatge, que separen sòlids i líquids per generar adob, i els químics portàtils de campanya o caravanes, que usen productes desinfectants per emmagatzemar residus sense connexions a clavegueram.

Quan s’estira la cadena, l’aigua del dipòsit irromp amb força per la vora de la tassa, creant un efecte de sifó. La femta es barreja immediatament amb aquesta aigua, diluint-se parcialment. El disseny hidràulic de la tassa fa que l’aigua carregada de residus sigui succionada pel desguàs, superant el segell de l’aigua neta que queda al fons per evitar olors. Aquesta mescla (aigua i femta diluïda) baixa pel tub de desguàs interior de l’habitatge, connectat a baixants verticals, i arriba fins a la xarxa de clavegueram municipal. Allà, s’uneix a les aigües residuals d’altres edificis i comença el viatge cap a l’estació depuradora.

Un cop la mescla cau a la xarxa de clavegueram, desapareixen les distincions humanes. Allà dins, la femta diluïda de qui per sopar ha menjat caviar en un restaurant de tres estrelles Michelin viatja abraçada a la de qui ha menjat ves a saber què en un barri marginal. Les restes de marisc, de mongetes, de verdures ecològiques o de menjar ràpid conviuen en un mateix corrent fosc i anònim. El clavegueram és, doncs, un dels pocs espais veritablement democràtics del món: ningú hi té privilegis i no s’ha de reservar amb mesos d’antelació. No hi ha plaques de distinció ni classes socials; només hi flueixen, barrejades i igualades, les restes que tots, rics i pobres, produïm cada dia.

La pròxima vegada que us planteu davant d’un menú de sis-cents euros en un restaurant de luxe, recordeu aquest article. Perquè per molt que us serveixin ostres amb perles o foie daurat, demà al matí, tu i jo estarem asseguts al mateix tron, fent exactament la mateixa cosa i en la mateixa posició. El menjar, tant si val sis euros com sis-cents, acaba igual. Això sí, les sensacions prèvies i els paisatges del vàter seran diferents. Però si el que voleu és pujada i baixada, vertigen i crits, aneu a PortAventura: surt més barat i dura més estona.