On són?

Escric aquest article amb la convicció que gairebé ningú de menys de cinquanta anys el llegirà i, si miro enrere, he de dir que no recordo haver vist mai en els darrers anys ningú de menys de quaranta en un acte cultural de cap mena. No em refereixo només als certàmens de poesia o als clubs de lectura –aquests serien massa fàcils–, sinó també a conferències, taules rodones, presentacions de llibres, fins i tot a exposicions d’art contemporani. El desert generacional comença a ser un fet, no una impressió. 

Els pocs joves que hi apareixen solen ser periodistes que cobreixen l’esdeveniment per obligació o que estan directament implicats en l’entitat que organitza l’esdeveniment i no tenen cap altre remei que aguantar el que calgui. Vivim en una societat fragmentada i al caire d’un model polític esgotat. Necessitem que una nova generació sigui capaç de tirar endavant un projecte nou, però aquesta generació a mi em sembla que està desapareguda.

I, tanmateix, aquí som, els grans, fent veure que tot funciona, que el relleu està garantit, que les institucions culturals i polítiques seguiran el seu curs natural. Però qui ha de prendre el relleu si no hi ha ningú a les cadires? Qui ha d’heretar el debat públic si no ha après a escoltar-lo? No em refereixo a l’herència material, sinó a la capacitat de sostenir una conversa col·lectiva que vagi més enllà dels eslògans i els tuits. Perquè una generació que no freqüenta els espais de pensament difícilment podrà construir una política diferent de l’actual. I la nostra, l’actual, és una política malalta d’urgència, de soroll, de reaccions immediates.

Quan dic “desapareguda” no vull dir que no existeixi –són al carrer, a les xarxes, a les universitats–, sinó que ha deixat d’aparèixer als espais on es construeix el pensament col·lectiu. Als espais on, malgrat tot, encara es negocia el futur. I aquí rau el veritable problema: no es tracta només que els joves no llegeixin poesia o no vagin a conferències. Es tracta que el nostre model polític, el que ens hem donat després de dècades de transició i consensos fràgils, s’ha quedat sense planter. Els partits, els sindicats, les associacions culturals, els moviments veïnals... tot allò que un dia va ser escola de ciutadania s’omple ara de les mateixes cares cansades de fa trenta anys.

Un model polític esgotat és aquell que ja no és capaç de generar il·lusió en els que haurien de rellevar-lo. No falla només per corrupció o per ineficiència: falla perquè ha perdut la capacitat d’escoltar els que no s’assemblen a ell. Els menors de quaranta han après a viure de manera paral·lela: consumeixen informació a través de filtres que nosaltres no controlem, s’organitzen en comunitats líquides que no necessiten una seu, i exerceixen una política silenciosa de la qual els grans no en veiem ni rastre.

Tot això em venia al cap ahir en un acte organitzat per commemorar els cinquanta anys del Congrés de Cultura Catalana de 1975-76, un congrés que –tal com es va dir– era el manifest d’una nova generació, de gent de trenta anys que volien construir un país nou. Els assistents a l’acte érem els mateixos que vam viure aquell congrés en directe. Ens hem convertit en aquells que ocupen cadires perquè no hi ha ningú al darrere que vingui a seure-hi. I mentre esperem, la sala es buida, el silenci s’escampa i l’únic soroll que se sent és el d’un micro que algú ha deixat encès i que només capta el fregament d’un paper vell. Deixo tot això dit simplement a benefici d’inventari. Continuarem assistint als actes que calgui. Sembla que els vells, ara, duren més que mai. Veurem fins on aguantem.

iPhoto Quim Curbet