Navegant pel mar de les paraules
L’any 1967, Italo Calvino va acceptar el repte de traduir Les fleurs bleues de Raymond Queneau, una obra farcida de jocs de paraules, neologismes i anacronismes lingüístics. Lluny de buscar una literalitat impossible, Calvino va optar per una «traducció inventiva». Per a ell, no es tractava de traslladar paraules, sinó de recrear l’esperit lúdic de l’original. Va entendre que, per ser fidel a Queneau, calia ser infidel al diccionari: va inventar paraules i va adaptar el ritme de les frases perquè la música de l’italià ressonés amb la mateixa ironia i llibertat que el francès original.
Aquesta col·laboració va ser crucial per a l’evolució de Calvino, ja que el va apropar definitivament a l’Oulipo, “l’obrador de literatura potencial” creat pel mateix Queneau i el matemàtic François Le Lionnais. En la seva versió d’I fiori blu, l’autor italià va demostrar que la precisió que ell mateix defensava a Il mare dell’oggettività no era incompatible amb la fantasia verbal. En polir cada terme per trobar l’equivalència exacta d’un acudit o d’un arcaisme, Calvino no només va traduir un llibre, sinó que va integrar la gimnàstica intel·lectual de Queneau en el seu propi estil, influint en la seva capacitat posterior per ordenar el caos mitjançant la forma.
Francesc Parcerisas va afrontar una tasca titànica en traduir El Senyor dels Anells al català, una obra on el llenguatge és la columna vertebral del món inventat. Parcerisas no només va haver de traslladar una narrativa èpica, sinó que va haver de prendre decisions fonamentals sobre la toponímia i els noms propis per mantenir el sabor anglosaxó i filològic que Tolkien havia imprès a la seva obra. La seva fita va ser crear una tradició lingüística que sonés genuïna i antiga alhora, evitant que el lector català sentís l’estranyesa de trobar-se en un món medieval d’arrel forana.
El rigor de Parcerisas es fa evident en la seva gestió de la gran varietat de registres que conviuen a la Terra Mitjana: des de la parla col·loquial i rústica dels hòbbits fins a l’altivesa lírica dels elfs. Com un artesà de la paraula, va buscar dins la riquesa del català aquells termes i girs que poguessin sostenir l’arquitectura mítica de Tolkien. Amb aquesta traducció, Parcerisas va elevar el català a llengua d’acollida de la gran fantasia moderna, demostrant, tal com feia Calvino, que el traductor és un coautor que ha d’interpretar i filtrar la cultura per oferir una nova obra d’art.
Les traduccions de Calvino i Parcerisas, tot i ser vistes com a fites, han generat debats sobre els límits de la intervenció del traductor. A Calvino se l’ha criticat que la seva forta personalitat literària arribés a «calvinitzar» Queneau, diluint referències culturals franceses en favor d’una fluïdesa italiana que, per a alguns, s’allunya de l’original. En el cas de Parcerisas, la polèmica s’ha centrat sovint en la catalanització de topònims i noms propis de Tolkien; mentre uns lloen la seva riquesa dialectal, els puristes de la fantasia discuteixen si l’adaptació trenca la sonoritat èpica anglesa.
En última instància, ambdós autors il·lustren el dilema clàssic del traduttore, traditore: la impossibilitat de transvasar un text sense trair-ne algun aspecte. Per a Calvino i Parcerisas, la traïció no és una negligència, sinó un acte necessari de lleialtat cap a la llengua d’arribada per no naufragar en aquell «mar de l’objectivitat». Aquesta expressió, encunyada per Calvino en un assaig de 1960, descriu com la consciència humana corre el risc d’ofegar-se sota l’acumulació caòtica d’objectes i dades del món modern; una amenaça que el traductor combat posant ordre al llenguatge. Enfrontar-se a la cosmogonia de la Terra Mitjana o als jocs de Queneau requereix abandonar la literalitat servil per esdevenir un intèrpret creatiu. Només mitjançant aquesta “traïció positiva” s’aconsegueix que l’obra original no s’ofegui i reneixi amb una força nova.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada