Alphaville

Alphaville és una pel·lícula de Jean-Luc Godard que ens trasllada a una metròpoli futurista situada en un altre planeta, tot i que visualment reconeixem el París de mitjans dels seixanta. La trama segueix a Lemmy Caution –Eddie Constantine–, un agent secret amb l’estètica clàssica dels detectius del cinema negre, que arriba a la ciutat sota una identitat falsa. La seva missió és localitzar un agent desaparegut i neutralitzar el professor von Braun, el creador d’Alpha 60, un ordinador omnipotent que governa la ciutat. En aquest món distòpic, la societat ha estat desposseïda de sentiments, el passat ha estat esborrat i qualsevol persona que mostri un comportament “il·lògic” –com plorar la mort d’un ésser estimat– és executada de manera sistemàtica.

Més enllà de la intriga d’espionatge, el cor de la pel·lícula batega en la lluita entre la fredor del càlcul i la calidesa de la paraula. En una ciutat on el diccionari es redueix cada dia per eliminar termes “perillosos” com consciència, amor o tendresa, la poesia emergeix com l’única eina capaç de col·lapsar el sistema. Quan Lemmy Caution recita fragments de Capitale de la douleur de Paul Éluard a la filla del professor, Natacha von Braun –Anna Karina–, no només està compartint literatura; està realitzant un sabotatge ontològic. La poesia, amb les seves metàfores i la seva manca de finalitat pràctica, és l’únic enigma que Alpha 60 no pot processar. Al final, el film ens suggereix que l’ésser humà només pot recuperar la seva llibertat i la seva memòria a través de l’emoció estètica, convertint el llenguatge poètic en l’arma definitiva contra la tirania de la tècnica: «hi ha una cosa pitjor que la mort, Mr. Caution, vostè esdevindrà una llegenda».

L’enfocament de Godard a Alphaville beu directament de l’esperit de les avantguardes, especialment del surrealisme, en la seva voluntat de subvertir la realitat quotidiana per trobar-hi una “surrealitat” oculta. A diferència d’altres cineastes de ciència-ficció, Godard no construeix naus espacials ni ciutats de cartó pedra; utilitza la tècnica del collage i el muntatge de xoc constructivista soviètic, que Godard barreja amb l’atzar i la imatge poètica del surrealisme, per convertir el París de 1965 en una galàxia distant. Aquesta connexió es fa palesa en la influència de Jean Cocteau, de qui Godard manlleva l’atmosfera onírica i certs elements visuals que recorden al mite d’Orfeu. Per al director, el surrealisme no és només una estètica, sinó una posició política: si el sistema d’Alpha 60 representa la dictadura de la lògica utilitària, l’estil fragmentat de Godard i la seva passió pels objectes amb “vida secreta” funcionen com un acte de resistència que reivindica la llibertat absoluta de l’imaginari, perquè «a vegades la realitat és massa complexa».

L’elecció de Capitale de la douleur de Paul Éluard no és casual. A mesura que Natacha llegeix versos com «Vivim en l’oblit de les nostres metamorfosis», la seva ment, fins llavors encadenada a la veritat única d’Alpha 60, comença a esquerdar-se. Aquests poemes surrealistes, nascuts de la llibertat del subconscient, operen com un virus dins el sistema lògic de la ciutat: allà on la màquina exigeix respostes binàries, la poesia ofereix ambigüitat i bellesa. La cita d’Éluard, «Una carícia ens treu de la nostra infantesa», simbolitza el pas de Natacha de la submissió infantil a la consciència adulta. En definitiva, Godard ens recorda que l’ordre tecnològic només es pot vèncer recuperant el llenguatge del cor; només quan Natacha aconsegueix articular les paraules d’Éluard, és capaç de pronunciar la frase final que destrueix el silenci d’Alphaville: «Jo t’estimo». Tal com deia Cocteau «la poesia és una mentida que diu sempre la veritat»; i el cinema de Godard és aquesta mentida repetida vint-i-quatre vegades per segon.