Pluja de cendra

Abans-d’ahir va ploure tota la nit i ens vam despertar amb una alerta de Protecció Civil. Els rius del Maresme i del Barcelonès estaven embravits i la nuvolada dibuixava espirals huracanades en els radars meteorològics. La Tordera es llançava enfollida cap a la platja de Malgrat i l’aigua de les rieres de les Gavarres baixava tenyida per la cendra dels incendis forestals d’aquest llarg i paorós estiu.

Totes les bruixes d’aquest món perdut es congriaven damunt del nostre cap. Des de la finestra de casa veia l’hort del meu veí inundat com si fos un arrossar i l’Onyar, també a prop, brunyia amb el so de les canyes que xocaven contra l’aigua i dels derelictes que baixaven en direcció cap a Girona, on els dolls de pluja redibuixaven els carrerons de la ciutat vella i omplien els cent becs de la catedral i del punxegut campanar de Sant Feliu.

El paisatge era d’una solemnitat carneriana, però de mica en mica, durant el matí la pluja va anar amainant, sense deixar, això sí, d’entintar el cel d’un gris bretó. Era el dia en què Dolors Oller, escriptora, crítica literària i professora de literatura, havia triat per a acomiadar-se del món. Un dia molt semblant, de fet, al del seu casament. En Narcís Comadira ho recordava, rodejat d’amics durant la vetlla.

L’Onyar baixava enfebrat darrere dels finestrals del tanatori, mentre sonava en la capella un adagio de Schubert. Josep Maria Fonalleras, amb un cert to teatral –tal com pertoca en aquests casos– anava llegint el Rèquiem de Comadira, intentant relligar el que passava pels nostres caps amb el que succeïa a fora: «l’oblit és repòs, i el meu cervell, cansat més que no el cos, vol estanys d’aigua mansa…».

La lectura del poema –només interrompuda pel so estrident d’una altra alerta– ens transportava a indrets literaris, fins que, just quan acabava la lectura amb un comiat als assistents, a en Fono se li va trencar per un moment la veu. Però va reprendre amb força, citant el final d’un poema del Príncep dels Poetes dedicat a la pluja, que la Dolors hauria recitat també d’esma: «La pluja a tot arreu, esbiaixant-se, / veu solament alguna mà que es mou / fregant un vidre de finestra. Plou / a totes les estacions de França».

A la sortida ens van donar un recordatori: «Dolors Oller i Rovira. Nascuda a Girona, ha tingut una mort tranquil·la, el dia primer d’octubre, als 84 anys, a Sant Feliu de Guíxols». El paper portava un dibuix senzill fet a ploma pel mateix Comadira, que mostrava un petit temple de la vall d’Orcia. Aquest dibuix havia inspirat un poema que l’autor va dedicar a Modest Prats. I és que, al capdavall, en moments així tot encaixa: «Cada instant / sobreviscut / s’alça com una gran victòria / sobre la mort».

Foto © Quim Curbet