L’espera

Tots som fruit d’un temps d’espera i hem vingut a aquest món a gruar. El Registre Civil no és altra cosa que una llarga llista d’espera des del naixement fins a la defunció. Des del primer moment la vida ens alça la mà davant del nas: «espera!». Ets massa jove, ets massa vell, ets massa alt, ets massa baix, massa ric, massa pobre. Espera. I nosaltres obeïm, pleguem els braços, asseguts en el banc, si és que la sella està lliure. Transitem sempre pel vial on hi ha l’embús i anem a comprar precisament a la parada del mercat amb més gent fent cua. Som carn de sala d’espera, de demanar tanda. Portem a la mà un paperet amb un número i no sabem mai quan ens tocarà i quan ens toca ja estem pensant en quina serà la pròxima espera.

Sempre ets un desconegut per qui et fa esperar. Ets un carnet a punt de caducar, un contracte amb data de venciment, un compte corrent amb números vermells. «Torna demà», «demana hora per telèfon», «havia reservat taula?», «ja li trucaran», «El pollastre l’havia encarregat?». Tot se’ns gira a la contra i per molt que creiem avançar, reculem. El món és un vestit que ens va ample i la vida és una porta massa estreta. «Que entri el següent», diuen, i tu no ets aquest «següent», ets un cos que ocupa un espai en una altra dimensió. Tal com deia Agustí Bartra: «No hi ha finals ni començaments, sinó esperes que es van omplint sempre».

Perquè esperar és un verb que només es conjuga en veu passiva: a tu no t’esperen, o millor dit, tu ets l’espera mateixa. I mentre esperes, aprens a no fer soroll, a no preguntar, a rumiar el que podries haver dit si algú t’hagués mirat als ulls abans de girar-te l’esquena. Arriba un punt que ja no recordes què venies a fer aquí, només saps que has d’acumular en la teva gepa la paciència de Job. Perquè intueixes que algú, en algun lloc, té la teva resposta, però encara no ha decidit donar-te-la. I tu, mentrestant, ets aquell que espera, res més que aquell que espera, fins que l’espera no és ja una situació temporal, sinó una manera de viure.

En català “esperar” significa “tenir esperança”, fins i tot quan l’esperança ja s’ha esgotat. En els seus inicis, era purament un acte intern: confiar que alguna cosa bona passaria. Amb el temps, el significat es va estendre a l’acció externa de “restar en un lloc” fins que arribi algú o alguna cosa. En francès una cosa és espérer per a l’esperança –l’esperança fa de bon esperar– i attendre per a l’espera física, quan l’espera és només un requisit inexcusable. Potser el secret és saber discriminar quan hem d’esperar i quan hem d’atendre, quan hem d’esperar l’inesperat i quan hem somiat desperts. Ciceró deia que «mentre hi ha vida, hi ha esperança», però potser el problema és que el pitjor sempre arriba quan menys t’ho esperes.

iPhoto Quim Curbet