La biblioteca

Si passo per davant d’una papereria, és probable que caigui en la temptació d’entrar-hi. Puc passar-me moltes estones remenant llibretes, carpetes i tota mena d’estris d’escriptura. Entre els llibres d’una llibreria també m’hi sento còmode, sobretot si estan exposats correctament amb la portada a la vista i no has de girar el coll per anar llegint els lloms, i el llibreter/a no et vigila amb la mateixa cara de pomes agres d’un vigilant jurat. 

Amb les biblioteques, darrerament em passa una cosa molt estranya, perquè, crec jo, que han de ser sobretot un espai acollidor, i ara no totes ho són. Les més modernes semblen naus industrials o museus d’art modern on hi ha de tot menys llibres a la vista. Potser estic antiquat, però m’agrada el caliu, una cadira mínimament còmoda, llum natural –però no grans finestrals– i, sobretot, llibres que et mirin de front, que et desafiïn a obrir-los. Sense tot això, una biblioteca, per molts premis d’arquitectura i molts ordinadors a la sala de lectura que tingui, em resulta buida.

Una biblioteca, abans que res, ha de ser un refugi. No un refugi en el sentit bèl·lic del terme –un lloc on amagar-se d’un perill immediat–, sinó un refugi quotidià: aquell lloc on desaparèixer sense deixar de ser tu, on estar sol, però no aïllat, on ningú et demani que consumeixis res ni que et moguis i que et puguis asseure sense embrutar-te els pantalons amb excrements de colom. En un món que ens empeny constantment cap a la compra i la productivitat, cada vegada és més necessària l’existència de reductes on t’hi pots quedar hores sense gastar un cèntim; llegir, però també pesar figues, escalfar-te a l’hivern o refugiar-te de la calor a l’estiu. Simplement, existir-hi.

Però ara les biblioteques sovint obliden precisament això. Dissenyen grans espais buits, sostres altíssims, formigó vist, llums fredes. Estructures per ser admirades, no per ser habitades. Un refugi, en canvi, demana escala humana: racons, cadires toves, una llum que convidi a quedar-s’hi i un silenci que no sigui hostil. Regis Debray deia que el protestantisme és semblant a una biblioteca i que el catolicisme més aviat sembla un cinema, potser aquí rau el secret d’aquesta qüestió, que nosaltres –de tradició catòlica i mediterrània– som més de l’espectacle que del recolliment.

Oscar Wilde també deia que els plaers simples són el refugi dels éssers complexos. I jo, que passo hores remenant llibretes, que entro a les llibreries com qui entra a casa d’un amic, que em poso de mal humor si els llibres no em miren de front, potser no sóc tan simple. Però el que busco, al capdavall, ho és: un lloc tranquil, una cadira que no em castigui, un llibre obert damunt la taula i el temps per llegir-lo, o simplement per fullejar-lo, sense presses. No demano gaires coses. Demano una biblioteca que no sembli l’aeroport d’Atlanta ni un espectacle en 3D.

Foto © Zelena Srec.