L’estiu del 76
Si tots els estius de la meva vida s’haguessin de resumir en un de sol, potser triaria el de 1976. I no és que en tingui uns records especials, quan tens disset anys no et passen grans coses, les coses passen al teu voltant i tu només ets com un espantaocells. Les hores exhalen un vapor estrany damunt l’asfalt, les finestres obertes de bat a bat deixen passar la remor en VHF d’un televisor llunyà i l’olor de sofregit d’una cuina. Però aquell estiu, sense saber-ho encara, hi havia una esquerda en aquell ordre immòbil: alguna cosa a punt de trencar-se. El món es fa especialment interessant quan tot trontolla.
L’estiu del 76 va ser inusualment plujós. L’històric Observatori Fabra va registrar entre el juliol i l’agost un record d’acumulació de pluja. El 24 de juliol, vaig anar a les Sis hores de Cançó, al Pla d’en Sala de Canet de Mar, amb un paraigua, per si de cas. Aquell paraigua, l’únic entre els milers de joves, no em va ajudar a distanciar-me de la imatge d’espantaocells, i encara ara penso que, si hagués plogut, m’hauria fet molt popular. Però no va ploure i l’endemà vaig tornar sol a casa, just per a assabentar-me que un senyor que es deia Suárez havia estat nomenat president del govern.
Recordo aquell mar de Canet, més enllà de la sorra de la platja, de matinada, esperant el tren per tornar a casa. El mar és aquella franja blava que sorgeix sempre al fons dels nostres somnis d’estiu. Però el nostre mar no és un mar qualsevol, és el mar de la història i jo em sentia com un personatge més palplantat davant del meu destí. Aleshores no sabia gairebé res d’Ulisses ni de Valéry, em sonava l’Ítaca de Kavafis per la cançó d’en Llach i les gestes de Roger de Llúria eren només un ressò mut. Era el mar de les vacances i de les guerres púniques, el bressol de totes les virtuts i de totes les desgràcies.
Recordo com si fos ara aquelles hores de bronze, aquells dies d’estiu, xafardejat esperançat en un quiosc de la costa, entre llibres i revistes que potser algun dia arribaria a llegir, i menjant les croquetes de l’àvia, perquè nosaltres, al contrari d’en Pla, sí que crèiem en la resurrecció de la carn, si més no en la de la carn del pollastre rostit del diumenge anterior. Després d’aquell estiu vaig continuar creixent encara una mica més, és un procés estrany perquè diuen que et vas convertint en les persones que abans miraves amb desconfiança.
Quan va arribar la tardor, tot va canviar i tot va continuar igual de la més gatopardiana manera que es pugui imaginar. Ulisses va tornar a Ítaca a exercir el seu ofici en el seu petit reialme, i a l’espantaocells li va créixer una mica de palla a la barba, però, en el fons, ara que hi penso: què va ser de nosaltres? Què va ser dels nostres somnis? Qui ens havia de dir que el futur seria així? Qui ens ho havia de dir que faríem fotos amb el telèfon, que el cotxe ens parlaria i que nosaltres el respondríem, que guardaríem els nostres records en un núvol i, sobretot, qui tornarà a trobar aquests records en un estiu com aquest, d’aquí a cinquanta anys?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada