Una llengua a punt d’orgue

La recepció internacional del Diari d’Anna Frank ha estat tan massiva que, per a molts lectors, l’obra s’ha convertit en un reflex de la seva pròpia llengua. Traduïda a més de setanta idiomes, la veu d’Anna és imaginada en castellà, anglès, francès o italià com si hagués estat concebuda originàriament en aquestes llengües. Aquesta apropiació cultural, comprensible per la universalitat del testimoni, comporta, però, un oblit: que les paraules escrites entre 1942 i 1944 ho van ser en neerlandès, la llengua de l’exili i del silenci que l’envoltava.

El neerlandès, sovint percebut com una llengua petita en el conjunt europeu, és, tanmateix, un vehicle cultural de primera magnitud. Des de l’Edat d’Or flamenca i neerlandesa fins a la narrativa contemporània, ha estat el mitjà d’expressió d’una tradició literària rica i diversa. Autors com Multatuli, Cees Nooteboom o Margriet de Moor han conreat una prosa d’una precisió i sensibilitat notables. Però, a diferència del francès o l’anglès, la seva literatura pateix sovint un desconeixement internacional que redueix la seva difusió. El cas d’Anna Frank n’és una paradoxa: el text neerlandès més llegit al món és, per a la majoria, un text llegit en traducció.

Cees Nooteboom, un dels escriptors neerlandesos més internacionals, va morir el passat 11 de febrer a l’illa de Menorca als 92 anys. Va ser durant dècades candidat al Premi Nobel, admirat per autors com Susan Sontag o A.S. Byatt, i la seva obra es tradueix a més de trenta llengües. No obstant això, la seva recepció exemplifica allò que comentàvem: l’èxit internacional, especialment en països com Alemanya, contrasta amb el desconeixement relatiu que pot tenir el gran públic de la seva llengua original. Nooteboom, que va dir que la seva única pàtria era la llengua neerlandesa, es va convertir en un ciutadà del món gràcies a les traduccions, demostrant que una literatura escrita en una llengua “petita” pot assolir la universalitat.

En una entrevista a NPO Radio 1, Nooteboom va afirmar: «El neerlandès és una llengua secreta; moltes coses hi estan amagades» (Nederlands is een geheimtaal, daarin is veel versluierd). Aquesta declaració reflectia la seva consciència que escriure en neerlandès era com posseir un codi íntim, inaccessible per a la majoria dels lectors internacionals. Quan li preguntaven per què no escrivia en anglès per arribar a un públic més ampli, Nooteboom tenia una resposta contundent: «És molt simple: si escric en neerlandès toco un orgue; si escric en anglès, és una guitarra. En una guitarra hi ha menys matisos, i jo necessito aquests matisos per escriure».

Aquesta reflexió sobre el neerlandès ressona de manera especial en un context com el català. També nosaltres vivim la paradoxa d’una llengua de cultura extensa, però sovint invisible per al gran públic, una tradició literària que compta amb veus universals —des de Ramon Llull fins a Mercè Rodoreda o Josep Pla— però que, com el neerlandès, pateix el desconeixement internacional que comporta ser una llengua “petita”. El cas d’Anna Frank i el de Cees Nooteboom ens recorden que la universalitat d’una obra no depèn de la llengua en què fou escrita, sinó de la capacitat de travessar fronteres sense perdre’n l’ànima. I que, potser, en aquest món globalitzat, defensar les llengües que anomenem “petites” és, en el fons, defensar la possibilitat de continuar tocant amb orgue o, posats a dir, amb tenora.