El temps de les cireres

Jean-Baptiste Clément era un chansonnier socialista que el 1866 viatjava cap a Bèlgica quan va fer una parada a Conchy-Saint-Nicaise. Allà, davant d’una casa vella envoltada de cirerers, va néixer la lletra d’una cançó que amb els anys esdevindria llegendària. «Quan cantarem el temps de les cireres / i el gaig rialler i el rossinyol / estaran de festa», escrivia llavors. També hi apareixia «una nafra oberta al cor», un vers que amb el temps es carregaria d’un dolor que encara no havia arribat, però que acabaria definint el destí de la cançó.

Anys més tard, Clément va dedicar la cançó a una jove infermera que va conèixer durant la Setmana Sagnant de 1871, els dies en què l’exèrcit francès va esclafar la Comuna de París. Aquella “valerosa ciutadana Louise” havia atès els ferits al carrer Fontaine-au-Roi i després va desaparèixer, probablement afusellada. Amb aquesta dedicatòria, els versos van adquirir un nou significat: les cireres que «cauen en gotes de sang» evocaven els comunards executats, i la «nafra oberta al cor» es va convertir en la ferida indeleble d’una revolta fracassada.

Malgrat la seva connexió amb la Comuna, “Le Temps des cerises” no va esdevenir un himne de manera immediata. Clément va morir el 1903 en la misèria, però la seva obra ja havia calat profundament en la memòria col·lectiva: 5.000 persones van seguir el seu taüt, un testimoni eloqüent de la importància que havia adquirit la cançó. A partir d’aquell moment, les interpretacions es van multiplicar. Des dels inicis de la indústria fonogràfica cap al 1895, se n’han comptabilitzat més de 90 versions diferents, des de les primeres veus de Villé-Dora i Odette Dulac fins a la versió “swing” que Charles Trenet va enregistrar el 19 de maig de 1942 a París. Ho va fer en plena ocupació nazi, quan França estava dividida i la identitat nacional era amenaçada. Aquella recuperació de la cançó –associada a la Comuna, a la resistència obrera i a la memòria d’una revolta esclafada– va tenir una càrrega simbòlica evident i va contribuir a popularitzar la melodia més enllà dels cercles militants.

Amb el pas de les dècades, la cançó va transcendir el seu origen revolucionari per convertir-se en un símbol de la identitat francesa. La interpretació d’Yves Montand el 1955 va esdevenir la versió de referència, la que avui continua ressonant en la memòria col·lectiva. Des de llavors, “Le Temps des cerises” s’ha entonat tant en manifestacions populars com en cerimònies oficials: la soprano Barbara Hendricks la va cantar el 1996 a la plaça de la Bastilla durant l’homenatge a François Mitterrand. La seva pervivència és inqüestionable: encarna alhora la dolçor de la primavera i el record indeleble d’una ferida històrica que França ha fet seva.

Avui, “Le Temps des cerises” és molt més que una cançó del segle XIX. Ha estat versionada per artistes de tot el món, ha arribat fins a l’animació japonesa amb la seva inclusió a la banda sonora de Porco Rosso de Studio Ghibli, i continua sent entonada en manifestacions i aplecs. La seva capacitat per evocar alhora la bellesa efímera de la felicitat i el pes inesborrable de la memòria històrica l’ha convertit en un símbol universal. A Catalunya, la cançó ja era coneguda i cantada en cercles obrers i anarquistes durant la Guerra Civil, com a part de la tradició internacional de la lluita obrera que enllaçava amb la Comuna de París. Més tard, l’exili republicà del 1939 va contribuir a arrelar aquesta herència simbòlica. És en aquest caldo de cultiu que Montserrat Roig, l’any 1976, va titular la seva novel·la més important El temps de les cireres, recuperant i resignificant un símbol ja present en la memòria col·lectiva per convertir-lo en una metàfora del paradís perdut i de la recerca d’una felicitat impossible en la Barcelona de la transició. Potser ara tot ha canviat, el lirisme ja no és el que era, però a mi encara els seus versos em continuen emocionant cada primavera: “J’aimerai toujours le temps des cerises / Et le souvenir que je garde au cœur”.