Llegir molt i pair bé

Llegir és un acte íntim, sovint indesxifrable. No hi ha una sola manera d’obrir un llibre, ni una única forma de travessar-lo. De vegades el llegim per obligació, d’altres per esbarjo, i d’altres perquè sense saber-ho, busquem alguna cosa que encara no sabem que necessitem.

Podríem classificar els llibres segons el seu gènere, la seva qualitat objectiva, la seva rellevància històrica. Però si els classifiquéssim per com els vivim –per la qualitat del seu pas per la nostra consciència–, potser els dividiríem en tres grans menes.

Començo pel més incòmode, el que provoca certa culpa. Hi ha llibres que llegeixes i saps que són mediocres. I, tanmateix, els continues. No saps ben bé per què. Probablement els vas començar i et fa mandra deixar-los. Potser és perquè hi ha una expectativa social, o que algú te’l va recomanar amb tant d’entusiasme que et sents en deute. El cas és que ets allà, amb el llibre a les mans, comptant pàgines amb una barreja d’avorriment i desesperació, com qui compta els quilòmetres que falten per arribar a una destinació llunyana.

És una lectura sense fe. Avances per inèrcia. No hi ha diàleg amb l’autor, perquè ell no t’ha donat res a discutir; només paraules que es dispersen com serradures. El llibre mediocre no et deixa cicatriu. No et canvia. Tan sols t’entreté a mitges, com una tertúlia de veïns que no porta enlloc. Quan el tanques, el poses al prestatge i et preguntes: per què vaig perdre el temps?

Potser, però, aquesta experiència també té un sentit. Ens recorda que llegir no és només una conquesta sinó també una renúncia. I que de vegades el valor d’un llibre no rau en ell mateix, sinó en el moment vital en què el vas trobar. I a vegades, el llibre mediocre és el preludi necessari per arribar a un altre que sí que valdrà la pena. O, si més no, per aprendre a desconfiar de les recomanacions del cunyat.

I després hi ha l’altre extrem. El llibre que és tan bo que no pots avançar. Cada frase t’interpel·la, t’obre una porta, et qüestiona. El llegeixes i el cervell se t’encén com un tauler d’escacs. L’autor ha dit una cosa i tu ja estàs pensant en les seves implicacions, en els matisos, en les contradiccions. T’atures. Subratlles. Rellegeixes. I quan tornes a la lectura, ja has oblidat on eres.

Són llibres que mai no s’acaben de llegir del tot. No perquè siguin inacabables –que també, n’hi ha–, sinó perquè el pensament que desperten s’escampa més enllà de les pàgines. El llibre es converteix en una excusa per pensar. I el pensament, un cop activat, no segueix les ratlles impreses: segueix les seves pròpies derivacions. Llegir esdevé llavors una forma de conversa, sovint més interessant que la majoria de les converses que tindràs avui.

Aquests llibres solen ser ingrats. Exigeixen més del que estem disposats a donar. Són com aquell amic que sempre et fa preguntes difícils just quan tu vols badar. Però també són els que perduren. No els recordes per l’argument, sinó per allò que et vas preguntar mentre els llegies. Són llibres que es queden a viure dins teu. I no paguen lloguer.

Finalment, hi ha una tercera categoria. Potser la més captivadora. Són llibres que llegeixes amb passió, devorant pàgines, transportat. Solen tractar temes exòtics, molt allunyats del teu dia a dia. No t’hi jugues res immediat, i per això mateix t’hi pots lliurar completament. És una lectura hipnòtica.

Però si el llibre és realment bo, quan arribes al final descobreixes que allò que creies un viatge d’evasió era en realitat una exploració íntima. Sota la capa de l’aventura, la ficció històrica o la ciència-ficció, hi ha un discurs soterrat. I aquest discurs et parla de tu. De les teves pors, dels teus desitjos, de les contradiccions que arrossegues sense saber-ne el nom.

Aquest és el miracle de la gran literatura: que allò que semblava llunyà és el que més a prop et toca. El viatge exòtic resulta ser el viatge interior. I l’aventura que vivies en la distància esdevé metàfora de la teva pròpia vida. El llibre llegit amb passió et deixa, al final, amb la certesa que no has llegit un llibre sinó que t’has llegit a tu mateix a través d’un mirall ben construït.

Tots ells formen part del nostre paisatge lector. I cadascun ens ensenya alguna cosa. Perquè al capdavall, llegir és trobar-se i els llibres no són sinó ocasions per a aquest encontre. «Qüestió de llegir i de caminar», que deia el meu avi, que només va llegir El Quixot: «El que lee mucho y anda mucho, ve mucho y sabe mucho», però el que compta a cada moment és pair-ho bé.