Les muntanyes màgiques

Les muntanyes transcendeixen la seva condició geogràfica per erigir-se, en paraules de la tradició cultural, com a «monuments de l’esperit». Des de temps immemorials, la humanitat ha aixecat la mirada cap als cims buscant respostes que la plana li negava, descobrint en les altures un espai de revelació i coneixement. Aquesta fascinació mil·lenària ha estat recollida per la literatura, i d’entre totes les veus que n’han donat testimoni, la de Thomas Mann a La muntanya màgica ressona amb especial lucidesa: el paisatge d’altura desperta en nosaltres «sentiments del que és sublim i sagrat». Una sacralitat, però, no sempre religiosa, sinó profundament humana, que pot manifestar-se com a recerca científica, reflexió històrica o experiència espiritual. En els seus silencis i en la seva majestuositat, les muntanyes ens conviden a interrogar-nos sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre lloc en el món, esdevenint així testimonis muts però eloqüents del diàleg continu entre l’ésser humà i allò que el supera.

A casa nostra, la relació amb la muntanya és gairebé orgànica. Montserrat, amb la seva silueta inconfusible retallada contra el cel, n’és el símbol per excel·lència: una fortalesa natural esculpida per l’erosió que custodia tant la fe arrelada al monestir com la identitat més profunda d’un poble. Però si Montserrat encarna l’espiritualitat i el recolliment, el Canigó representa el mite fundacional i la llegenda. Jacint Verdaguer el va cantar en versos immortals, convertint-lo en el bressol poètic d’una nació i en símbol d’una unitat cultural que traspassa qualsevol frontera administrativa. És la «muntanya de la flama» que cada nit de Sant Joan, quan el foc hi corona el cim, relliga simbòlicament el territori en un ritual ancestral de pertinença comuna. Joan Maragall, per la seva banda, va sentir la muntanya com una extensió de l’ànima col·lectiva, el lloc on la “paraula viva” del paisatge brolla per expressar l’esperit més íntim del poble.

Si viatgem pel continent, trobem altres cims que han modelat el pensament europeu. En primer lloc, l’Olimp a Grècia, bressol de la mitologia clàssica, on els déus habitaven cimeres ara despoblades, però que romanen com a símbol universal de l’aspiració humana envers la perfecció. Més a prop nostre, el Mont Ventoux marca un abans i un després en la història del pensament. Quan Petrarca el va coronar el 1336 pel pur plaer de contemplar el paisatge, va néixer l’humanisme: la muntanya deixava de ser un lloc temible per esdevenir un espai de reflexió i autoconeixement. Aquella ascensió obria una nova manera d’entendre la natura i la relació de l’individu amb el món.

Hi ha muntanyes que s’han convertit en “sagrades” pel coneixement. El Puy-de-Dôme, a l’Alvèrnia, és un autèntic monument a la raó on Blaise Pascal va dur a terme els seus experiments sobre la pressió atmosfèrica, demostrant que el món es podia entendre a través del mètode científic. Més enllà, el Mont Blanc encarna l’esperit de superació que donà origen a l’alpinisme modern. El seu simbolisme no rau en cap divinitat, sinó en el repte físic i en la conquesta d’una natura salvatge que, com van sentir els poetes romàntics com Lord Byron, era l’escenari perfecte per a l’emoció sublim i indomable. Aquesta fascinació per l’esforç i el perill arriba fins al segle XX de la mà d’escriptors com Ernest Hemingway, per a qui la muntanya era un espai de pau i autenticitat enmig d’un món en crisi, o Dino Buzzati, que a El desert dels tàrtars va convertir la muntanya (l’obsessiva visió de la serralada des de la fortalesa) en una metàfora de l’espera, el misteri i la destinació incompleta.

En definitiva, ja sigui per la fe, per la identitat o per la ciència, aquestes muntanyes actuen com a fars que guien la mirada humana més enllà de l’horitzó quotidià. Ens recorden que, de tant en tant, cal ascendir per veure-hi més clar, per situar-nos al món i comprendre’ns a nosaltres mateixos. Perquè, encara que des del cim no es reveli el nostre destí, l’esforç de l’ascens i l’amplitud de la vista ens transformen. Com suggereix Thomas Mann a La muntanya màgica, l’altura desperta en nosaltres «sentiments del que és sublim i sagrat», una experiència que, sense ser necessàriament religiosa, ens connecta amb allò que ens transcendeix i ens convida a interrogar-nos sobre el sentit de la nostra existència.