El sentit de la vida

Els humans bàsicament som màquines de produir residus. Ja no només els fisiològics, que produïm d’ofici i que són semblants als d’altres animals, sinó també aquells que brollen de la nostra activitat més irreflexiva. En aquesta producció incessant de deixalles, potser hi ha una pista incòmoda sobre el sentit de la vida. I si la cerca de significat no fos més que un subproducte d’aquesta capacitat de generar residus? Una mena de fum que emergeix mentre cremem les hores, un fantasma que habita entre allò que usem i llencem. Mentre els altres animals viuen integrats en el cicle natural, nosaltres ens entossudim a crear quelcom que perduri, però sovint només aconseguim ampliar el nostre abocador particular.

Les xifres, quan ens aturem a contemplar-les, adquireixen una dimensió gairebé surrealista. Cada any, la humanitat genera més de 2.000 milions de tones de residus sòlids urbans. Són 2.000 milions de tones d’objectes que van ser desitjats, comprats, utilitzats breument i finalment descartats. Per fer-nos una idea, si poséssim tots els camions d’escombraries del món en filera, farien la volta al planeta diverses vegades. I el problema no para de créixer: els experts calculen que l’any 2050 aquesta xifra podria augmentar fins als 3.500 milions de tones anuals. Però els residus no són només els que veiem als contenidors: hi ha els abocadors clandestins, les deixalles electròniques que viatgen en vaixells cap a països on les desmunten mans anònimes, i aquesta gran sopa de plàstic que sura als oceans ocupant una superfície equivalent a diversos països junts. Produir, consumir, llençar. I tornar a començar.

Aquesta lògica inesgotable ha acabat colonitzant també l’espai quotidià, el dels nostres carrers i places. En una època no tan remota, els ajuntaments dedicaven els seus esforços a intentar recompondre el caos urbanístic, a maldar per tenir uns serveis socials eficaços o un sistema educatiu digne. Ara, en canvi, s’han de dedicar en cos i ànima a recollir la merda de les cantonades. Literalment. Les ciutats s’han convertit en grans contenidors a cel obert on cada matí els serveis de neteja surten a fer la batalla contra les deixalles que ciutadans incívics i gestors negligents han acumulat durant la nit. Els carrers de Barcelona, per exemple, acumulen unes 200 tones de residus fora dels contenidors cada dia. Dues-centes tones d’incivisme que els treballadors municipals han de recollir manualment mentre la ciutat encara dorm. I mentre els escombriaires lluiten contra aquesta marea diària, els recursos que podrien destinar-se a polítiques culturals, a mantenir biblioteques obertes o a reforçar l’atenció primària es desvien cap a la gestió d’aquesta emergència silenciosa. Hem passat de construir futur a recollir els residus d’un present que no sap on va. L’abocador s’ha instal·lat al centre de la nostra vida comunitària, i els ajuntaments són els encarregats de netejar-lo.

Potser aquí rau, al final, el sentit de la vida que buscàvem. No en les grans obres ni en els projectes de futur, sinó en aquesta lluita diària i silenciosa contra la nostra pròpia capacitat de generar deixalles. Som màquines de produir residus, sí, però també som, malgrat tot, els escombriaires d’un món que ens entossudim a embrutar. I en aquesta paradoxa, en aquesta contradicció irresoluble entre el que llencem i el que recollim, potser s’hi amaga l’única certesa possible: que el sentit, si existeix, no el trobarem al final del camí, sinó en la manera com decidim gestionar el que anem deixant enrere.

iPhoto Quim Curbet