El judici de la gran dama

Hi ha una dama implacable que seu a la taula de tots els escriptors, invisible però sempre present. No aplaudeix mai en vida, no firma autògrafs, no es deixa seduir per les modes ni pels elogis dels contemporanis. La seva mirada es perd en l’horitzó dels segles, i el seu judici és lent, silenciós i definitiu. Es diu Posteritat, i té el costum d’esperar que l’autor sigui pols i ombra per obrir els calaixos, desxifrar els manuscrits i decidir, ara sí, qui mereixia realment ser recordat. A ella li agrada rescatar noms que el món va enterrar en vida i, de tant en tant, enterrar-ne d’altres que van tenir massa pressa per sentir-se immortals.

Si hi ha un autor que va conèixer de prop la indiferència d’aquesta senyora, aquest és Franz Kafka. En vida, va ser un escriptor menor, gairebé invisible, que publicava relats breus en revistes de tirada curta i amb una correcció editorial que el feia emprenyar més que alegrar-se. Les seves novel·les –les grans, les que avui tothom cita– dormien en carpetes i quaderns, inacabades, plenes de dubtes. I quan la tuberculosi el va empènyer cap a la mort, va fer el que faria qualsevol escriptor convençut del seu fracàs: va demanar al seu amic Max Brod que ho cremés tot. Kafka estava segur que no mereixia l’atenció de ningú. Però la Posteritat, que és de gustos estranys, va dictar sentència per sobre de la voluntat de l’autor. Brod va desobeir, i aquell material destinat al foc es va convertir, amb els anys, en un dels pilars de la literatura universal.

Si Kafka és el paradigma de l’escriptor rescatat de la foguera, Herman Melville n’és el retrat de la incomprensió comercial. Quan va publicar Moby Dick l’any 1851, Melville no era un desconegut: havia tingut èxit amb novel·les d’aventures més convencionals. Però amb la història del capità Ahab i la balena blanca va voler anar massa lluny. Va barrejar assaig, teologia, obsessió i poesia en un artefacte literari que els seus contemporanis no van saber pair. El llibre va ser un fracàs estrepitós, i Melville va morir oblidat, treballant com a funcionari de duanes, convençut que havia dedicat la vida a una causa perduda. Però la nostra amiga Posteritat guardava un altre veredicte. No va ser fins al segle XX, dècades després de la seva mort, que un grup d’acadèmics i crítics van rescatar Moby Dick de l’oblit i la van situar al cim de la literatura universal. Avui, el monstre blanc és ineludible. Fins al punt que aquest mateix any 2026, l’escriptor català Albert Sánchez Piñol n’ha publicat una continuació, Després del naufragi, demostrant que les obsessions que Melville va sembrar encara bategen i es deixen reescriure. La gran balena, que en vida de l’autor va passar desapercebuda, ara navega per les llibreries amb una ferocitat que Melville no hauria pogut imaginar.

Què veu, exactament, la posteritat que els contemporanis són incapaços de distingir? En el cas de Kafka, hi havia una obra fragmentària, plena de dubtes, que parlava de burocràcia i culpa en una societat que encara no s’havia vist reflectida en aquell mirall. En el de Melville, hi havia una ambició descomunal, una novel·la que volia explicar l’univers sencer a través d’una caça de balenes, i els lectors del seu temps només volien una aventura més. La Posteritat no llegeix amb presses ni amb prejudicis comercials. Llegeix amb perspectiva, amb pausa, i sobretot, busca aquelles veus que, sense saber-ho, parlaven per a un temps que encara no havia arribat. I si hi ha una veu que va parlar des d’un silenci absolut, esperant que algú la sentís molt de temps després, és la d’Emily Dickinson.

Nascuda en una família puritana de Massachusetts, Dickinson va viure reclosa a la casa paterna, vestida de blanc, i es va comunicar amb el món a través de cartes i de versos que guardava en calaixos. En vida, va publicar menys d’una dotzena de poemes –gairebé tots anònims i retallats pels editors per adaptar-los al gust victorià–, i els pocs lectors que els van conèixer els van considerar estranys, massa condensats, inquietants. Dickinson, però, no va deixar d’escriure: gairebé mil vuit-cents poemes, cosits en petits plecs de paper, van sobreviure a la seva mort. Quan la seva germana Lavínia va descobrir aquell tresor, va córrer a buscar algú que li donés forma. La primera edició, publicada el 1890, encara va manipular els textos per fer-los més digeribles. Però la Posteritat, tossuda, no es conforma amb versions adulterades. Amb el temps, els manuscrits originals van sortir a la llum, amb els seus guions estranys, les seves majúscules inesperades i la seva puntuació rebel. Fa poc, amb la traducció de Marcel Riera, va tornar a sorgir la polèmica sobre com traslladar aquests trets al català. Alguns defensen que els signes de Dickinson són innegociables; d’altres, com Riera, aposten per fer-los dialogar amb una nova llengua sense perdre’n l’esperit. Sigui com sigui, la discussió mateixa és un símptoma que la Posteritat continua viva, revisant, reinterpretant. Perquè, més enllà de guions i majúscules, allò que es va fer evident és que aquella dona reclosa de Massachusetts no escrivia per als seus veïns: escrivia per a nosaltres.

Hi ha, però, una excepció entre aquests escriptors pòstums: aquells que van tenir la lucidesa –o potser la supèrbia– de profetitzar la seva pròpia venjança. Stendhal, pseudònim d’Henri Beyle, va publicar el 1830 El roig i el negre, i el 1839 La cartoixa de Parma, dues novel·les que cremaven amb una intensitat psicològica que els seus contemporanis no van saber pair. Els lectors del XIX, acostumats al romanticisme sentimental, es trobaven amb personatges calculadors, amb una prosa seca i quirúrgica que disseccionava la hipocresia social sense concessions. Les crítiques van ser fredes, les vendes discretes. Però Stendhal, que era un home vanitós i lúcid a parts iguals, va tenir un gest de fe en aquell futur que no veuria. En una carta escrita cap al 1840, va confessar que ell no esperava ser comprès fins al 1880 o, a tot estirar, el 1900. I encara va anar més enllà: va escriure, amb una barreja de coqueteria i convicció, que ell només seria llegit per “les ànimes rares”. La dama Posteritat, que no sol revelar els seus secrets, aquesta vegada li va fer cas. Stendhal va morir el 1842, sense glòria i sense diners, però dècades després, cap al tombant de segle, una generació de lectors el va redescobrir. Avui, parlar de novel·la psicològica sense citar-lo és gairebé un delicte. Les ànimes rares, finalment, es van multiplicar.

I després hi ha Wilfred Owen, el cas més punyent de tots, perquè ell no només va morir sense glòria literària: va morir abans que la guerra s’acabés. Jove tinent de vint-i-cinc anys, va ser abatut el 4 de novembre de 1918 a la vora del canal Sambre-Oise, a França, exactament una setmana abans que sonessin les campanes de l’armistici. La seva mare va rebre la notícia l’11 de novembre, mentre les esglésies de Shrewsbury repicaven boges d’alegria per la pau. En vida, Owen només havia vist publicats cinc poemes –tres en una revista i dos de forma anònima en el diari de l’hospital militar on es recuperava del trauma de les trinxeres. La seva poesia, que despullava la guerra de retòrica patriòtica i mostrava sense embuts l’horror del gas i el fang, no interessava ningú en un país que encara volia creure en la glòria de caure per la pàtria. Però el seu amic i mentor Siegfried Sassoon, que l’havia empès a escriure des de la veritat, va vetllar perquè la seva veu no s’apagués. El 1920, dos anys després de la seva mort, va editar el primer recull dels seus poemes. Amb els anys, aquells versos es van convertir en el testimoni definitiu de l’absurditat de la Gran Guerra. Avui, Owen és al panteó dels grans poetes anglesos –potser el més estimat al seu país després de Shakespeare, gosen dir alguns–, però ell va morir sense saber que les seves paraules, escrites en quaderns de trinxera, esdevindrien el memorial més commovedor de tots els soldats caiguts. La dama, aquesta vegada, va arribar tard per a l’autor, però a temps per salvar la seva obra de l’oblit.