Els boscos

Hi ha una imatge recurrent en la nostra vida quotidiana, tan freqüent que ja ni la veiem. Des de la finestra d’un cotxe, atrapats en la rutina d’una autopista, els boscos esdevenen simples fons de pantalla verds. Taques imprecises que esquitxen un paisatge urbanitzat i ordenat, un espai buit entre dues àrees de servei o entre un polígon industrial i un altre. A vegades, la seva presència és tan insignificant que només els distingim com a teló de fons d’un rètol publicitari. Si ens aturem a pensar-hi, i ho fem poc, els boscos actuals són, a tot estirar, un decorat pintoresc. Un indret ideal per a una excursió de diumenge, on suposem que viuen éssers fantàstics, on els gnoms dels contes infantils cultiven bolets màgics o on creixen, en fileres perfectes, els avets que acabaran convertits en arbres de Nadal, lluint bombetes de colors a les botigues de l’Eixample barceloní.

Aquesta mirada, la del conductor abstret en les seves cabòries, és la mirada d’una societat que ha perdut la memòria. Perquè per als nostres avis, i per a generacions senceres que ens han precedit, el bosc no era un espai neutre ni un mer element decoratiu. Era un món viu, complex i profundament entrellaçat amb la supervivència humana. Els boscos eren, abans que res, un lloc de treball. Una fàbrica natural de la qual en sorgia l’energia que movia el món: el combustible. La llenya que alimentava el foc de les llars, que escalfava les cases a l’hivern i on es cuinaven els àpats, provenia del bosc. Però també era l’energia dels artesans, el carboneig que alimentava les fargues on es forjava el ferro, els forns on es coïa el pa i la ceràmica. El bosc era, en essència, la central energètica d’una civilització preindustrial.

Tanmateix, la seva riquesa anava molt més enllà de ser un simple dipòsit de combustible. Del bosc en venien els aliments que complementaven la dieta pagesa: bolets, espàrrecs, fruits del bosc com ara mores i avellanes, i la mel de les abelles silvestres. També era una farmàcia inesgotable; l’escorça del salze, per exemple, conté el principi actiu que va derivar en l’aspirina, i infinitat d’herbes i arrels eren els remeis als quals recorrien els avantpassats molt abans que existissin els metges de capçalera. I, sobretot, els boscos proveïen de materials de construcció i eines. La fusta era l’element clau per bastir cases, fabricar mobles, construir carros i vaixells, i crear estris de treball. Sense aquesta matèria primera, sense la dosi exacta de proteïna animal que permeté el desenvolupament del nostre cervell, com apunta encertadament un amic metge, però també sense la cel·lulosa dels arbres, no hauria estat possible el desenvolupament de la nostra cultura. La història del paper, el suport que ha permès la transmissió del coneixement durant segles, està intrínsecament lligada a l’escorça de determinats arbres. Podríem dir, sense por d’equivocar-nos, que som fills dels boscos no només perquè en vam sortir com a espècie, sinó perquè la fusta dels seus troncs va ser el bressol de la nostra escriptura i, per tant, de la nostra memòria col·lectiva.

Però aquesta herència és paradoxal. Som hereus de la seva riquesa material, però també de pors ancestrals que han brollat de les seves ombres. Durant mil·lennis, el bosc va ser el límit del món conegut. Més enllà de l’últim camp llaurat, on s’acabava el terreny domesticat per l’home, començava el regne del desconegut. Un espai inhòspit, ignot, impenetrable i obscur, poblat per criatures que la imaginació col·lectiva s’encarregava de fer més terribles. Aquesta por, transmesa de generació en generació a la vora del foc, ha quedat incrustada en el nostre imaginari cultural a través dels contes i llegendes que han modelat la nostra infantesa.

Som fills dels boscos, sí, però també de les caputxetes vermelles que hi són enviades i hi troben el llop. Som fills dels germans Grimm i de Charles Perrault, escriptors que van saber destil·lar aquestes pors en narracions on el bosc és l’escenari de proves iniciàtiques, de perills i de monstres. El bosc dels contes no és un lloc amable; és on els nens es perden, on les bruixes construeixen cases de caramel per engolir-los, on bandits i llops esperen la seva presa. És la veu ronca del pastor que baixa de la muntanya per anunciar, amb una barreja d’alarma i triomf, que ha matat la bèstia. Aquestes històries no són meres fantasies; són la memòria codificada d’un temps en què el bosc era una amenaça real, ple de perills reals que calia conjurar amb la paraula i el mite.

Avui, aquella veu del pastor ja no se sent. El llop, perseguit durant segles, és una espècie protegida que lluita per recuperar el seu territori, i el bosc ha passat de ser una amenaça a ser un espai amenaçat. L’hem desposseït del seu misteri i de la seva funció vital. L’hem reduït a una postal, a un pulmó verd del qual només en reclamem l’oxigen, ignorant que la seva salut és el mirall de la nostra pròpia supervivència. Entre la visió pintoresca de diumenge i el record borrós de les pors ancestrals, hem perdut la connexió real. Hem oblidat que el bosc no és un decorat ni un museu de llegendes, sinó un ésser viu del qual en depenem molt més del que estem disposats a admetre mentre passem de llarg per l’autopista, amb la mirada perduda en un horitzó d’asfalt i formigó. Recuperar la mirada dels nostres avis, aquella que barrejava el respecte, la por i la gratitud, potser serà el primer pas per tornar a habitar el món, i no només a transitar-hi.

iPhoto Quim Curbet