Per les escletxes del temps

El temps avança per camins insondables. Qui sap què ens trobarem a cada cruïlla? Però la vida ens empeny amb una força inusitada, sempre endavant, sempre cap al desconegut; no hi ha opció de recular. Després del març arriba l’abril, i el nostre hemisferi s’inclina cap endavant; les hores fan la tombarella, empeses per l’equinocci i per la Comissió Europea, amb les seves directrius d’harmonització horària.

Sigui com sigui, els dies s’allarguen i tot s’aboca cap al solstici d’estiu. Però ara, encara estem sota la influència de l’equinocci, els lirons tot just es desvetllen de la seva letargia, i les granotes també; les orenetes i els falciots tornen d’un llarg viatge, i els rossinyols també. Tanmateix, el canvi d’hora altera els ritmes circadians dels humans, mentre l’escalfament global trastoca els patrons: les floracions s’avancen, els ocells migren abans d’hora, i les pluges esdevenen impredictibles.

Leonard Cohen té una cançó anomenada The Future on diu: «Things are going to slide in all directions» –les coses relliscaran en totes direccions– i en una altra cançó –Anthem–, ens diu que «Hi ha una escletxa en tot, així és com entra la llum». En absència de certeses, ens queden aquestes escletxes i el mes d’abril, per incerta que sigui la seva glòria, continua sent encara l’època gloriosa dels llibres i les roses, permetem que la vida reneixi i avancem, si és necessari, aquesta hora que ens demana la Unió Europea.