L'estany

És com una mena de porció d’eternitat entre les pesqueres de Banyoles i les esquerdes de Porqueres. El món gira al seu voltant a pas lent, mentre els núvols s’aturen durant uns instants per emmirallar-se en les seves aigües, unes aigües misterioses, provinents –pel que sembla– de les valls del Llierca i el Borró, que després s’infiltren a través de les roques calcàries i que tarden onze mesos a arribar als brolladors de l’estany.

Sempre s’ha dit que, a vol d’ocell, l’estany de Banyoles sembla un vuit o el símbol de l’infinit, però posats a fer també pot semblar un mapa del País Valencià desplegat entre el Gironès i la Garrotxa o un de la província turca d’Edirne. Però, a primer cop d’ull també pot semblar una taca d’un test de Rorschach, una cèl·lula a punt de dividir-se o dos combatents de lluita turca untats d’oli i rebolcats en el fang d’Edirne.

No us trenqueu el cap cercant similituds amb altres llacs naturals interiors dels Països Catalans ni tampoc a la península Ibèrica, perquè no n’hi ha d’altre de les mateixes característiques, ni per grandària, ni per profunditat, ni pel seu origen. Ni tampoc per la seva denominació popular, perquè per molt que en realitat sigui un llac, els banyolins s’entesten a denominar-lo “estany”.

Tenint en compte aquest desig dels banyolins, quan es va crear la comarca que els envolta l’any 1988, segregant-se del Gironès, es va decidir pel nom de “Pla de l’Estany”. I és cert: hi ha un pla i hi ha el seu estany, i al voltant s’alcen unes muntanyes, aquí i allà, que gairebé acaben d’acotar el panorama.

Segons l’escriptor Jaume Farriol, de banyolins n’hi ha de dues menes: els que tenen la finestra orientada a l’oest, i que cada matí, en obrir els porticons per veure quin dia fa, tenen davant d’ells la visió de la paret muntanyosa, «són els que passen a nodrir les files més conservadores i repatànies de la ciutat». En canvi, els que de bon matí allarguen la vista cap al sud i l’esplaien en el gran espai lliure que s’obre davant d’ells, «deuen donar el contingent més gran de liberals, reformistes i eixelebrats».

Aquesta descripció es podria aplicar –en el passat, en el present i en el futur– gairebé arreu del nostre país. A totes les poblacions hi ha finestres que miren cap a un costat i l’altre, amb colles dels “vells” i dels “joves”, amb casinos dels “rics” i dels “pobres”, amb penyes de “moros” i “cristians”, però a Banyoles, malgrat tot, tothom es desperta amb la convicció que l’estany continua al seu lloc, amarant amb la seva plàcida presència l’ànima del poble i del país que l’envolta.