La riera d’Osor

Puc afirmar que la riera d’Osor és un riu, o sigui: un curs d’aigua continu que flueix per la gravetat des del seu naixement a les Guilleries fins a desembocar al Ter. Però nosaltres avui farem el viatge invers, desafiant les lleis de la naturalesa: sortirem d’Anglès, vora el pont que marca el darrer tram de la riera fins a l’aiguabarreig amb el Ter i pujarem cap amunt, per la sinuosa carretera GI-542, fins a les envistes de Sant Hilari, la vila de les 100 fonts.

Anglès fou una vila fabril, pionera de l’enllumenat elèctric, ara malda, com moltes altres viles de la comarca per continuar navegant en el procel·lós oceà dels “sectors emergents”. Els quatre ulls del campanar de  l’església de Sant Miquel tenen un ull posat cap a Girona, un altre cap a Santa Coloma, un tercer que mira cap a Olot, i només molt de tant en tant, el quart recorda que l’aigua de la riera baixa per Osor.

D’Anglès a Osor la carretera s’enfonsa en la ferida de la muntanya i travessa les antigues instal·lacions mineres. Les pedres arrodonides de la riera llueixen blanques i polides al fons de la vall. Un soroll somort d’aigua plana entre els arbres i una vegetació que sembla que s’hagi de menjar tot. El poble dorm enmig d’una pau estranya, la gent travessa la carretera amb tranquil·litat, perquè el soroll dels cotxes es detecta a molta distància.

Els peixos d’aigua dolça es miren des de sota l’alt arc que dibuixa el pont damunt de la riera. Les orenetes passen i tornen a passar cercant insectes invisibles, mentre dues dones parlen de les seves coses d’un balcó a l’altre. Els grans rierencs han anat fornint els murs de la vila i a l’escola de la vall els han pintat de groc. Les heures s’enfilen per tot arreu. Pel camí de França encara hi ressonen les passes dels antics traginers, d’algun trabucaire i potser també les gambades llegendàries d’en Serrallonga.

Després d’Osor la carretera continua i continua, de revolt en revolt, enmig d’una vegetació selvàtica. Potser cal desviar-nos una mica per trencar la monotonia del recorregut i prendrem a mà dreta la carretera que mena fins al Santuari de la Mare de Déu del Coll. Des de dalt –a 823 metres d’altitud– es veu a un costat el poble, tal com és ara que ja no hi som, i a l’altre hi ha Susqueda, sota l’espadat del Far. L’aigua verdosa del pantà, des d’aquí, sembla un prat on pasturen misteris de sèrie negra.

Al fons de tot s’albira entre les muntanyes la plana del Ter que hem deixat enrere i sota els nostres peus floreixen els saücs, les figueres i els castanyers. El santuari és d’un romànic pur, o com a mínim a mi m’ho sembla. Se situa al límit dels termes de Susqueda i Osor de manera que l’església i l’antiga casa prioral, adossada a ponent, són al municipi d’Osor i l’hostaleria i la plaça al de Susqueda. El paratge queda acotat per un cementiri abandonat, vigilat de prop per una creu plantada en una mena de comunidor obert als quatre vents.

Tal com hem dit la carretera continua fins a Sant Hilari, passant, cap al final, al costat de l’inquietant edifici noucentista de la Font Picant, que sembla abandonat a la seva sort, perquè ara el poble mira cap a l’altre costat, on hi ha l’Eix Transversal per on passa la nova vida i les esperances dels hilariencs i les hilarienques.