Habitants d'un clima

Hi ha pobles que es defineixen per la seva història, d’altres per la llengua o per les tradicions. Però n’hi ha un, escampat per aquesta estreta franja de món que voreja aquest mar de color blau intens, que es defineix per una cosa tan volàtil i impredictible com el clima. Els habitants del Mediterrani som, abans que res, habitants d’un clima. I això, lluny de ser una anècdota meteorològica, configura una manera d’entendre el món, una personalitat col·lectiva, una filosofia vital que es construeix cada matí amb el primer cop d’ull al cel.

L’home mediterrani comença el dia amb un gest antic com la mateixa civilització: aixeca la persiana, entreobre la finestra o simplement treu el cap al balcó i escruta l’horitzó. No es tracta d’un caprici, sinó d’una necessitat ancestral. En aquesta terra de contrastos, el cel pot ser un llenç immutablement blau durant setmanes, però també pot canviar d’humor en qüestió de minuts. Aquella massa innocent de núvols blancs que navega pausadament pot convertir-se, sense previ avís, en una amenaça grisa i goluda que descarrega amb fúria sobre els carrers i els camps. I a l’inrevés: quan tot sembla perdut, després de l’última gota, el sol esclata amb una intensitat que estavella la llum contra les pedres i fa lluir les gotes d’aigua com diamants dispersos.

Aquesta imprevisibilitat no és només un fenomen atmosfèric; és una escola de vida. Els nadius d’aquest clima hem après a conviure amb la incertesa, a desenvolupar una mena de sisè sentit que ens permet detectar el canvi de vent abans que es manifesti. Sabem que aquell cel ras d’abril pot amagar, darrere la muntanya més propera, un vent eixut i emprenyador que farà volar la roba dels estenedors fins a confondre’s amb els ocells. Hem après, en definitiva, a viure en un estat d’alerta permanent, a acceptar que la realitat és canviant i que la seguretat absoluta és una il·lusió pròpia de climes més avorridament estables.

La primavera i la tardor són els moments de màxima esplendor d’aquesta síndrome climàtica. Durant aquestes estacions equinoccials, els pronòstics esdevenen un exercici d’humilitat per a qualsevol. Ni els satèl·lits més sofisticats ni la saviesa popular acumulada durant segles encerten mai del tot. Els homes del temps encadenen prediccions erràtiques mentre les dites dels avis, aquelles que relacionaven el vol dels ocells amb la pluja imminent, perden autoritat davant la mirada escèptica de les noves generacions. I enmig d’aquesta confusió general, el pobre mediterrani, amb la millor de les intencions i el refrany «a mal temps, bona cara» als llavis, dubta cada matí davant l’armari, incapaç de decidir quina roba posar-se per a una jornada que pot començar amb fred i acabar amb xafogor, o viceversa.

Però si històricament hem après a navegar la incertesa, avui ens enfrontem a un repte d’una magnitud inèdita: el canvi climàtic. Allò que durant segles va ser un joc d’equilibris previsibles –pluges suaus a la tardor, estius calorosos, però suportables, primaveres generoses– s’ha convertit en una muntanya russa sense guió. Els hiverns ja no són el que eren, si és que encara podem anomenar hiverns a aquests períodes tebis esquitxats de fred sobtat. Les pluges torrencials substitueixen la pluja fina que amarava la terra sense fer mal. Els episodis de calor extrema arriben abans d’hora i s’allarguen fins que l’octubre ja no sembla octubre sinó una extensió de l’agost més ferotge.

El Mediterrani, acostumat a llegir els signes del cel, comença a sentir-se analfabet. Els núvols goluts d’abans ara descarreguen amb una violència inusitada, els vents secs i emprenyadors bufen amb una persistència sospitosa, i el sol espatarrant que estavella les pedres ja no és només un fenomen puntual sinó una amenaça constant. Els pescadors que interpretaven el color del mar, els pagesos que llegien la lluna, els avis que pronosticaven el temps pel vol de les orenetes: tots ells observen perplexos com el llibre de la natura es reescriu davant dels seus ulls amb una lletra que encara no saben desxifrar.

Aquesta nova incertesa, afegida a la incertesa estructural que sempre hem habitat, ens col·loca en una situació paradoxal. D’una banda, som potser els més ben preparats per acceptar que la realitat canvia, que no podem controlar-ho tot. La nostra identitat s’ha construït precisament sobre la base de l’adaptabilitat, sobre la capacitat de sobreposar-nos als imprevistos amb enginy i bon humor. Però de l’altra, el canvi climàtic amenaça d’esborrar els límits mateixos del que entenem per mediterrani. Què passarà quan les oliveres ja no puguin créixer on han crescut durant mil·lennis? Quan les platges on vam aprendre a nedar hagin desaparegut sota l’aigua?

Aquesta relació tensa i alhora familiar amb els elements ha acabat modelant una identitat que sempre ha resultat incòmoda per als classificadors de races. Recordo aquelles classes de l’escola on els mestres ens projectaven mapes i dibuixos de suposats tipus racials, i els mediterranis apareixíem sempre com una categoria difusa, ambigua, indefinida. Ni prou blancs per ser nòrdics, ni prou negres per ser africans. Una raça a mig fer, com si el creador, distret potser per la bellesa del paisatge, hagués deixat la seva obra inacabada, a mig coure sota els raigs intermitents d’un sol tan dubitatiu com el nostre caràcter.

Però potser és precisament aquí, en aquesta indefinició, on rau la nostra veritable riquesa. El Mediterrani no és un producte acabat perquè està en constant transformació, igual que el clima que l’habita. La nostra identitat s’assembla més a un mosaic que a un bloc homogeni, una amalgama de cultures i influències que han anat sedimentant al llarg dels segles com les capes geològiques d’un terreny fèrtil. Som hereus dels grecs, dels romans, dels àrabs, dels jueus, i de tants altres pobles que han trobat en aquesta mar interior un espai de trobada, de conflicte i de mestissatge.

Potser per això la incertesa climàtica no ens espanta, sinó que ens interpel·la. Sabem, per experiència ancestral, que després de la tempesta arriba la calma, que el sol abrasador de l’estiu donarà pas a les pluges temperades de la tardor, que la vida és un cicle d’alternances i que l’única certesa és el canvi. Però també comencem a sospitar que aquest cicle, que semblava etern, s’està accelerant perillosament, que les estacions es desdibuixen i que potser, per primera vegada, la calma no arribarà després de la tempesta, o no com l’esperàvem.

Aquesta saviesa, apresa a còpia de mirar el cel cada matí, ens ha dotat d’una capacitat única per adaptar-nos, per improvisar, per trobar solucions creatives als entrebancs imprevists. I potser ara, més que mai, necessitarem desplegar aquesta capacitat per imaginar un futur que no esborri del tot la nostra manera d’entendre el món. Perquè si el clima canvia, els habitants del clima haurem de canviar amb ell, però sense perdre allò que ens fa ser qui som: aquesta barreja d’acceptació estoica i alegria vital, aquesta habilitat per viure el present sense negar el futur, aquesta convicció profunda que, passi el que passi, sempre hi haurà un cel per mirar abans de sortir de casa.

I si el clima ens ha ensenyat a navegar la incertesa, la dieta mediterrània ens ha donat la substància per fer-ho amb plaer. Però aquesta, com diu el vell refrany, és una altra història, i sens dubte més llarga. Una història que parla de sobretaules interminables, d’olis daurats que lliguen els ingredients més diversos, de vins que capturen l’essència del sol en ampolles, de pans compartits i de converses que, com el nostre clima, canvien de direcció amb la mateixa naturalitat amb què arriba la tramuntana.

Ser habitant d’aquest clima és, en definitiva, acceptar una vida sense xarxa, on cada dia és una aventura i on el cel, amb els seus núvols goluts i els seus sols espatarrants, actua com a teló de fons mutable de la nostra existència. És entendre que la identitat no és una fortalesa inexpugnable sinó un espai obert, permeable, disposat a rebre l’onada següent. Els habitants d’un clima som, potser per això, els habitants més lliures: aquells que han après que l’única manera de viure amb la incertesa és abraçar-la, mirar el cel cada matí i, simplement, sortir al carrer. Encara que el cel, per primera vegada en segles, hagi deixat de ser aquell vell conegut per convertir-se en un desconegut amb qui hem de començar a fer amistat.

Foto © Quim Curbet