El temps de les cançons

Diuen que et fas vell ja sense remei quan et comencen a créixer pèls per tot arreu, menys allà on t’haurien de créixer. El passat és un indret on ja mai més tornarem, però jo crec que la vellesa de debò arriba un dia, sense avisar, quan descobreixes que el cervell ja no pot assimilar música nova. I no és cap broma: arriba un moment, entre els trenta i els quaranta, en què per molt que t’hi esforcis, saps que mai arribaràs a estimar el que escolta la mainada d’avui amb la mateixa passió amb què tu t’emocionaves amb Lluís Llach, Raimon o Leonard Cohen. Pots intentar escoltar coses noves, pots fer veure que t’agrada el trap o el reggaeton actual, però en el fons saps que és com llegir les instruccions d’un moble d’IKEA: ho entens, però no t’emociona. I al final sempre acabes tornant a allò que et sona a casa, al vinil dels setanta o al casset dels vuitanta, perquè el cervell, vés a saber per què, decideix que després de la trentena ja no li caben més cançons al cor.

I jo què voleu que us digui, enyoro profundament aquella època. Aquell temps de la chanson française i de la Nova Cançó, quan les cançons duraven tres minuts, però se t’instal·laven al cor per sempre. Enyoro aquella manera d’explicar històries, la veu càlida de Brassens, mig parlada mig cantada, explicant-nos la vida dels altres; aquella manera de cantar com si cada paraula fos l’única important del món. Ara tot va tan de pressa, tot és tan efímer, que de vegades penso si no hauríem d’haver tingut més cura d’aquell tresor. Però també sé que el temps passa i que cada generació té la seva banda sonora, i que els meus fills potser diran el mateix d’aquí a trenta anys, enyorant el trap o el que sigui que escoltin ara. I mentrestant, jo continuo posant discos de la Maria del Mar Bonet i pensant que potser sí, potser el temps de les cançons, de les meves cançons, era aquell i que ara som pelegrins en terra profana.

I em ve al cap ara aquell moment de Cien años de soledad en què els personatges, escoltant discs vells, sentien l’ànima cristal·litzada per la nostàlgia dels somnis perduts. García Márquez ho descriu com un cor de cendra que resisteix els cops més precisos de la realitat, però que s’esfondra als primers embats de l’enyorança. A mi em passa una mica el mateix quan torno a posar aquelles cançons: el cor em resisteix les notícies, les presses, el soroll d’ara, però a la primera nota del “Ne me quitte pas” se’m desfà tot.

Casablanca és potser l'exemple més icònic de nostàlgia musical al cinema. Aquella escena en què Ilsa demana a Sam que torni a tocar “As Time Goes By” i la melodia transporta els personatges –i els espectadors– al París de l'amor perdut, és de les coses més boniques que ha donat el setè art. Potser en el futur la gent plorarà de nostàlgia recordant un tema de Bad Bunny o de Shakira, però jo ja no ho veuré. I potser és millor així, que cadascú plori amb la seva pròpia banda sonora.

La vida és això, què hi farem: anar perdent facultats per aquí i guanyant-ne per allà. Si el cervell ja no em demana música nova, a canvi em recompensa amb una mena de pau estranya quan escolto les de sempre. I tampoc està tan malament, s’ha de dir tot. Al cap i a la fi, la joventut és meravellosa, però cansa. En canvi, això de saber què t’agrada i per què t’agrada, això de no haver d’estar a l’última per sentir-te viu, té el seu punt. De totes maneres, he de confessar que intento adaptar-me a la nova situació i el darrer cop que vaig muntar un moble d’IKEA, vaig llegir al peu de la lletra les instruccions i em vaig emocionar en constatar que no em sobrava cap peça.

iPhoto Quim Curbet