El tema del moment

Segurament el déu de la Bíblia va crear el món en primavera, escollint l’estació del renaixement per donar forma a la llum i la matèria. Les deïtats de l’Olimp, si els comptes no em fallen, ja s’ho van trobar tot fet, però això és irrellevant perquè a ells també els hauria inspirat igualment la bellesa eterna d’aquelles primaveres primordials, quan els déus caminaven entre els mortals i cada flor era un signe del seu favor. Hi ha en l’aire primaveral una energia creativa que fins i tot els immortals haurien reconegut com a pròpia.

Cada primavera sembla un miracle repetit, però sempre nou: les fulles que s’obren lentament amb una timidesa vegetal, els cels que canvien de color a cada instant com un pintor indecís, i les formigues que irrompen de cacera sobre el marbre fred de la cuina, cercant engrunes de pa i polsims de sucre amb una obstinació filosòfica. Amb cada primavera renaixem una mica, i les velles dames, assegudes als balcons, intenten equilibrar com poden l’estat de comptes d’una vida que senten que s’escola entre els dits.

Les primaveres de sempre han inspirat els trobadors i els poetes menors. Barbara cantava amb veu trencada allò de “la nostra primavera sempre té raó” i Trenet, somrient, deia que “l’amor és en l’aire”. Salvatore Adamo, més melancòlic, ens advertia que la primavera s’amagava sota la neu esperant el seu moment, mentre els Beatles, amb optimisme, sentien com el gel es fonia lentament a “Here comes the sun”. Tots ells van intentar atrapar amb paraules i melodies aquesta estació fugissera.

Tant s’ha parlat i cantat de flors i amors, que la primavera ha esdevingut com una mena de trending topic perpetu, un lloc comú de la poesia, de la literatura i dels columnistes que, quan no sabem de què parlar, acabem parlant del temps com si fos una novetat. Josep Pla, però, va dedicar pàgines i pàgines a les primaveres empordaneses, al primer cant del rossinyol i a la primera collita de pèsols, fets que considerava, com a mínim, tan importants com els “sucesos” o les notícies de la secció d’internacional. Tenia raó.

La primavera ja ha arribat, ja és un fet irreversible i incontestable, i podem posar-nos una medalla més al pit amb satisfacció, perquè tots en som una mica responsables, com si l’haguéssim convocada amb el nostre desig col·lectiu de calor i llum. La primavera ens omplirà temporalment de vida el pap, de saba i d’il·lusions renovades, però com tot bonisme, durarà poc. Aprofitem-la mentre duri, abans que l’estiu ens cremi la pell i la memòria del que vam ser.

Fornells de la Selva. iPhoto Quim Curbet.