No a la guerra… i què més?

«No a la guerra». Tres paraules que han encapçalat pancartes, coreografiat manifestacions i adornat perfils de xarxes socials amb la pretensió d’un gest ètic inqüestionable. Però, en la seva contundència aparent, aquest crit amaga un interrogant incòmode: és una idea buida, un simple exorcisme verbal que ens absol de la incomoditat de pensar la complexitat del conflicte? Quan el rebuig es converteix en un mantra automàtic, es difumina la frontera entre la convicció profunda i la performance de la bona consciència. Analitzar el buit que pot amagar aquest clam és endinsar-se en les paradoxes d’un pacifisme que, de tan abstracte, de vegades esdevé còmplice de la seva pròpia irrellevància.

Aquesta ambivalència és el nucli de la qüestió. El “No a la guerra” pot ser alhora un gest ètic poderós i, des d’una certa perspectiva, insuficient si no va acompanyat d’una anàlisi més profunda de les causes del conflicte. Perquè declarar-se contrari a la guerra és, en essència, posicionar-se contra un efecte, no necessàriament contra les arrels que el generen. Un crit que no interroga l’origen de la violència –les asimetries de poder, els interessos geopolítics, les herències colonials o els fonamentalismes– corre el risc de convertir-se en un exercici de pura simptomatologia moral: denunciar la febre sense buscar la infecció. I en aquest buit analític, el gest, per més sincer que sigui, pot acabar sent tan efímer com la pancarta que es plega un cop acabada la manifestació.

Moltes vegades, a més, aquesta mena d’eslògans venen inspirats i patrocinats per interessos espuris. I aquí el fenomen es torna encara més pervers: el crit de pau pot ser instrumentalitzat per actors que no tenen cap compromís amb la vida humana, sinó amb l’equilibri de poder que els afavoreix. Des de governs autoritaris que financen campanyes pacifistes selectives per deslegitimar intervencions que els incomoden, fins a lobbies econòmics que promouen el “No a la guerra” com a cortina de fum per mantenir l’statu quo davant de conflictes que podrien alterar els seus negocis. En aquests casos, qui coreja l’eslògan es converteix, sense saber-ho, en la veu d’interessos que poc tenen a veure amb l’ètica pacifista. I aquí s’obre una esquerda incòmoda: quan el rebuig a la guerra és orquestrat per qui es beneficia de les guerres que no es fan, el gest de bona consciència esdevé, objectivament, una eina al servei d’altres formes de dominació.

Manuel Vázquez Montalbán deia: «Tant de bo es convoqués una guerra i no acudís ningú». Però el problema és que uns sí que hi acudeixen i són generalment els que han desconvocat a l’altra part. I és aquí on el “No a la guerra” com a idea abstracta mostra la seva gran feblesa: pressuposa una simetria moral i una capacitat de decisió compartida que no existeix en els conflictes reals. Mentre uns poden permetre’s el luxe de “desconvocar” des del confort d’una societat en pau, altres pateixen la violència directa sobre els seus cossos i territoris. En aquesta asimetria, l’eslògan que es limita a rebutjar la guerra sense prendre part per les víctimes pot derivar en una forma subtil de neutralitat còmplice. Perquè la pau, quan no és justa, sovint és només el nom que rep la perpetuació de les condicions que van generar la guerra.

Darrerament, hem vist pancartes amb aquest eslògan benintencionat a les façanes de molts ajuntaments, caldria preguntar-nos realment què volen dir. Dels governs de dreta n’esperem qualsevol cosa, però dels d’esquerra no. I és que quan el “No a la guerra” esdevé una declaració institucional, penjada d’un balcó oficial, l’eslògan muta: ja no és l’expressió d’un clam ciutadà sinó un gest de màrqueting polític que permet al governant situar-se al costat simbòlicament correcte sense assumir cap cost. Perquè la pregunta incòmoda que aquests ajuntaments haurien de respondre no és si estan en contra de la guerra –qui no ho estaria?– sinó què fan concretament per desmuntar les estructures que la produeixen: quina política de desobediència civil institucional promouen, quina objecció fiscal a la indústria armamentística practiquen, quin suport real donen a les xarxes de refugiats i a les comunitats que pateixen el conflicte des del primer dia.

Si realment volem fer un món millor, hem de començar a explicar-nos millor. Perquè l’ètica no es demostra penjant llençols sinó assumint responsabilitats. El “No a la guerra” no és buit en si mateix: es buida quan es redueix a un acte de presència, a un titular còmode que no incomoda a ningú. La pau no és un estat d’ànim, és una construcció política que exigeix decisions concretes, sovint impopulars, i una comprensió lúcida de les causes que alimenten els conflictes. Potser ha arribat el moment de substituir el crit genèric per paraules més incòmodes però més precises: dir no a aquesta guerra, no per aquests motius, sí a aquesta resistència, sí a aquesta acollida. Perquè al capdavall, com ja va escriure Bertolt Brecht, «la pau no és només l’absència de guerra, sinó la presència de justícia». I de justícia no en penja cap pancarta que valgui si després no es tradueix en fets.

iPhoto Quim Curbet.