Les set plantes

Hi ha un conte de Dino Buzzati que du per títol Les set plantes i que funciona com una al·legoria esfereïdora sobre la malaltia, la burocràcia i la inevitabilitat del destí. Explica la història de Giuseppe Corte, un home que ingressa en un modern sanatori per tractar-se d’una afecció lleu. L’hospital està organitzat en set plantes: com més greu és el pacient, més baix és el pis on l’allotgen. En Corte és assignat a la setena planta, la dels malalts més lleus, però a causa d’una sèrie de circumstàncies absurdes i aparentment justificables –un error administratiu, les vacances del personal, la cessió de la seva habitació a un altre malalt– comença un descens inexorable planta per planta. Sense que el seu estat real ho justifiqui, baixa fins a la primera, on l’espera la mort, en una mostra magistral de com les institucions i les normes poden esdevenir una trampa mortal.

A mesura que et fas gran, un dia et comença a fer mal aquí i l’altre allà. No és res seriós, però decideixes anar al metge. Et fan proves per descartar això i allò, et redirigeixen als especialistes i entres en una dinàmica diabòlica que, sense adonar-te’n, t’atrapa. El sistema sanitari, concebut per curar, es transforma en un laberint de protocols i derivacions que t’allunyen de la teva vida ordinària. Et converteixes en un expedient, en un cas, en un número de planta. Buzzati anticipa amb precisió pertorbadora el funcionament de la medicina moderna: un engranatge fred que, sota l’aparença de cura i racionalitat, pot conduir-te inexorablement cap avall, pis rere pis, mentre et repeteixes a tu mateix que tot està controlat i que demà tornaràs a casa.

Antigament, l’Estat es preocupava bàsicament de la teva salut espiritual; ara, en canvi, vetlla pel teu estat de salut. És molt lloable, sens dubte, que les institucions tinguin cura del benestar físic dels ciutadans, però Buzzati, amb la seva mirada lúcida i pessimista, ens adverteix del perill que aquesta obsessió esdevingui un mecanisme de control encara més subtil. El sanatori de Les set plantes funciona com un Estat en miniatura: classifica els individus, els assigna un lloc en funció del diagnòstic i els gestiona segons una lògica administrativa que acaba imposant-se a qualsevol consideració humana. Els metges no són dolents, simplement segueixen els protocols; els infermers no són cruels, només obeeixen les normes. I així, sense que ningú en sigui responsable directe, el sistema condueix el protagonista cap a un desenllaç fatal. És la tirania de la racionalitat burocràtica, que Buzzati va saber retratar molt abans que es convertís en una de les grans preocupacions del nostre temps.

Ugo Tognazzi va prendre la premissa existencialista de Buzzati i la va passar pel filtre de la comèdia a la italiana, aportant-hi una crítica mordaç a la burocràcia mèdica. El protagonista és Giuseppe Inzerna (el mateix Tognazzi), un empresari d’èxit que comença a notar un estrany xiulet quan respira pel nas. La insistència de la seva dona el porta a ingressar a la luxosa clínica Sapiens, i el que comença com una simple revisió es converteix en un malson kafkià. Inzerna es veu atrapat en una xarxa de metges que prioritzen el protocol per sobre de la lògica humana. A mesura que baixa de pis, perd el control sobre la seva vida i el seu negoci, reduït a un simple “número de cas”. Passa de la indignació a la por i, finalment, a l’acceptació passiva del seu destí.

En contemplar aquesta tragèdia, tots reconeixem aquella indefensió que sentim quan els especialistes parlen entre ells i nosaltres, asseguts en un passadís d’hospital, només esperem que algú ens miri als ulls i ens digui què coi ens passa, i comencem a resar en veu baixa un ja gairebé oblidat parenostre. Perquè quan la ciència i la burocràcia es revelen incapaces de donar-nos una resposta humana, l’única sortida és agafar-nos a alguna cosa que transcendeixi aquesta fredor administrativa. Potser, per arribar a aquest punt, l’Estat el que hauria de fer és tornar a vetllar per l’estat de la nostra ànima immortal i ens estalviaríem tanta soledat enmig de tanta tecnologia i aquest descens inevitable planta per planta.