Virgil, un passeig per la guerra i la mort

En un temps remot, quan encara es demanava als poetes que posessin el seu art al servei del país, en Quim Español dedicava els seus esforços vitals a crear espais de llibertat. Ningú no cantarà aquelles gestes, ni falta que fa, perquè els centaures i els unicorns no necessiten habitar el món dels mortals: són éssers delicats que només es fan visibles al país dels somnis. Avui, en Quim Español habita en una ciutat petita, d’aquelles on per arribar-hi cal un tren que va com va, una autopista col·lapsada o un avió de baix cost. Els seus ulls són com dues lluernes per on entra la llum perversa de la poesia i el desordre caòtic d’un món pertorbat, i de la seva boca només en surten les paraules necessàries. I, tanmateix, aquest home discret ha construït un personatge que crema en una flama doble.

Quan pensem en Ulisses, sovint l’imaginem com l’astut heroi homèric àvid de tornar a Ítaca. Però si busquem un Ulisses realment turmentat per haver trencat els seus principis, l’hem de trobar a la Divina Comèdia. Dante Alighieri el situa a l’Infern no pels seus viatges, sinó per un pecat més subtil: ser un “conseller fraudulent”. El seu vertader crim? Confessa que el desig de coneixement i aventura era tan gran que va negligir els seus deures com a pare, fill i marit. El seu càstig és cremar eternament dins d’una flama doble, flagel·lat per haver posat la seva intel·ligència al servei de l’ambició personal per sobre de l’amor i la moral. Aquesta imatge d’un home atrapat entre el deure i la recerca de nous horitzons, castigat pel seu afany de traspassar fronteres, il·lumina el camí per entendre la complexitat moral de Virgil Novak, el protagonista de la novel·la de Quim Español. Perquè Virgil, com l’Ulisses dantesc, carrega amb el pes d’haver traspassat els seus propis límits, i la flama que el consumeix no és altra que la consciència d’haver anteposat un ideal als lligams més elementals de la condició humana.

Ulisses, Dante, Rilke, Kant i Bram Stoker sobrevolen d’alguna manera aquest personatge, descrit finalment per una frase de Bertold Brecht: «Ai, nosaltres, que volíem llaurar la terra per a la benevolència, no vàrem poder ser prou bondadosos». I és que Virgil no és només una novel·la, sinó un artefacte literari que funciona com una caixa de ressonància on les grans preguntes de la tradició cultural europea es barregen amb la matèria més aspra de la història recent. La narració ens parla d’Ucraïna, de Putin, de míssils i ogives termobàriques, i està poblada per gent que es desplaça en automòbils i que utilitza ordinadors i telèfons mòbils, però també es podria haver situat en la Guerra dels Cent Anys.

Aquesta voluntat d’ubiqüitat temporal no és gratuïta: Quim Español construeix un relat que, tot i ancorat en la immediatesa del conflicte ucraïnès, aspira a interrogar la naturalesa mateixa de la guerra com a experiència humana. Els seus personatges transiten per un paisatge devastat on la tecnologia més avançada conviu amb ferides tan antigues com a la Ilíada, i on cada decisió, cada acte de supervivència o de covardia, ressona amb ecos d’altres temps i d’altres batalles. És en aquesta tensió entre el present més cru i la pervivència dels mites fundacionals on la novel·la troba la seva potència, convertint Virgil Novak en un heroi tràgic a l’altura dels grans models clàssics, però amb la pell cremada per la pólvora del segle XXI.

És precisament en aquest terreny lliscant de la moral on Virgil clava el seu estilet més punyent. A prop del desenllaç, el narrador reflexiona sobre «una més de les moltes perversions de la guerra: l’enorme poder de l’agressor. Pot destruir no només el cos, sinó l’ànima de l’agredit». Perquè si alguna certesa trontolla en aquesta novel·la és la de la bondat automàtica del qui pateix la injustícia. L’arrel de la pròpia moral, que creiem sòlida com un roure centenari, pot ser arrencada pel vendaval de la revenja: «la decència natural de l’home corrent, quan es posa a prova, pot transformar-se en heroïcitat abnegada, cert, però també en odi despietat». I quan corones l’odi, et condemnes per sempre. L’autor ens recorda, amb la duresa dels qui han mirat l’abisme, que de vegades és impossible patir sense que algú ho pagui.

I com a Virgil, ens venen al cap també els versos de Rilke: «Mira enllà del bosc per on caminem tremolant; com un castell il·luminat, el capvespre ja espera». Potser és això, al capdavall, el que sosté la novel·la de Quim Español: la certesa que caminem tremolant per un bosc poblat d’ombres –la guerra, la culpa, la revenja– però que més enllà, com un castell il·luminat, ens espera el capvespre. No pas com a redempció, sinó com a horitzó. Perquè Virgil no ofereix consol, sinó lucidesa: la mirada d’un home discret que, des d’una ciutat petita, ha construït un personatge que crema en una flama doble per recordar-nos que, també nosaltres, som éssers de frontera, atrapats entre el deure i el desig, entre la llum perversa de la poesia i el desordre caòtic d’un món pertorbat.

Quim Español. Foto © Quim Curbet