Lloança de l’optimisme

He de confessar que, com la gran majoria d’individus de la meva espècie, tinc una tendència natural cap al pessimisme. Generació rere generació hem anat acumulant en els nostres gens una quantitat enorme de desconfiança en el futur, de recel pel veí i de prevenció contra tot allò que a primera vista ens sembla desconegut. 

És natural, tot al nostre voltant tendeix indefectiblement cap al pessimisme, de la mateixa manera que els vaixells són propensos al naufragi, els avions a caure i els automòbils a aturar-se per falta de combustible. Només cal veure la cara dels nous consellers del govern per llançar-se en el pou més profund de l’angoixa vital. Tot és senzill i complicat a la vegada, tots som mortals i el pessimisme corre en abundància per les nostres venes, l’optimisme, en canvi, és una pura construcció de la voluntat i de voluntat, la majoria, en tenim la justa.

Fins i tot Emil Cioran, que era un campió de l’escepticisme i del nihilisme, va acabar confessant que el pessimisme era “aquesta crueltat dels vençuts que no poden perdonar la vida per haver enganyat les seves expectatives”. Aquí rau l’arrel del problema, en les expectatives que ens creem, siguin modestes o desorbitades, sempre acabem frustrats, si eren irrealitzables per no acabar-les d’aconseguir i si ho eren per no haver apuntat més alt. Sempre ens enganyem a nosaltres mateixos i ho fem tan bé que som incapaços de veure-ho. Ningú va dir que seria fàcil…

Malgrat tot, s’ha de reconèixer que el pessimisme també té la seva utilitat. L’optimisme és capaç d’inventar l’avió i el pessimisme s’encarrega de crear el paracaigudes, l’optimisme creu en la llibertat, en l’amor i la felicitat, el pessimista, per si de cas, sempre porta a sobre el telèfon de l’advocat, del lampista i del metge de capçalera, una cosa no treu l’altra, però sempre hem de deixar passar l’optimista al davant, si no ho fem així entrarem en un carreró sense sortida, perquè –tal com ens advertia Oscar Wilde– un pessimista és qui entre dos mals sempre els tria tots dos.

Aixequem-nos del llit sense recances, omplim-nos els pulmons amb l’aire fresc del matí, mirem cap a la llunyania i veurem sortir el sol, aquest sol de cada dia que ens il·lumina el camí per no haver d’ensopegar sempre amb la mateixa pedra. I, sí, probablement els pessimistes sempre tindran raó, però els optimistes hauran viscut millor. El món pertany als optimistes i si teniu algun problema concret truqueu a l’advocat, al lampista o al metge de capçalera.

Foto Quim Curbet.