Sobre la brevetat

Hi ha una certa incoherència en començar un article sobre la brevetat amb unes quantes línies prèvies, però confio que em perdonareu la paradoxa. Sovint creiem que per transmetre una idea profunda cal un discurs extens, però la història ens demostra que la brevetat pot ser molt més eloqüent. L’any 1862, Victor Hugo va enviar la carta més curta mai escrita per preguntar sobre l’èxit de la seva obra Els Miserables: només contenia un signe d’interrogació (?). El seu editor, captant la urgència del missatge, li va respondre amb un signe d’exclamació (!). En un món saturat de soroll i paraules buides, aquest intercanvi ens recorda que l’essència d’un missatge no resideix en la seva llargada, sinó en la seva precisió.

Aquesta economia del llenguatge només és possible quan existeix una base de sobreentesos compartits. Perquè el signe d’Hugo fos desxifrat, calia una complicitat prèvia amb el seu editor; sense aquest context, el missatge hauria estat buit. És el que La Trinca resumia amb mestria a la seva cançó d’“homenatge” a la censura: aquell «tu ja m’entens» que apel·la a una subtilesa que no cal explicar. La brevetat, per tant, no és falta d’informació, sinó el cim de la comunicació: el moment en què dues ments estan tan alineades que les paraules es tornen accessòries i el silenci, o el gest, ho diu absolutament tot.

Aquesta economia del llenguatge, però, amaga una paradoxa: el que resulta breu i senzill per al receptor ha estat sovint costós i laboriós per a l’emissor. Lluny de ser un acte d’espontaneïtat, la brevetat eficaç és la culminació d’un procés de destil·lació. Blaise Pascal ho va expressar amb lucidesa en una carta al segle XVII: «Aquesta carta és més llarga de l’habitual només perquè no he tingut temps de fer-la més curta». La frase revela que condensar una idea complexa en poques paraules exigeix més esforç que desplegar-la sense mesura. Cal conèixer a fons el propi pensament per separar l’essencial de l’accessori, i cal entendre l’interlocutor per saber què pot deduir sense que li sigui explicitat. La brevetat, doncs, no és un punt de partida, sinó una fita que s’assoleix després d’haver recorregut mentalment tot el camí.

Si al segle XIX la brevetat era possible per la complicitat en la relació editor-autor, avui dia és una exigència imposada per l’entorn. Vivim submergits en un torrent inesgotable de paraules, notificacions i discursos buits que competeixen per una atenció cada cop més fugaç. En aquest paisatge saturat, la brevetat esdevé un acte de resistència i de respecte. Resistència perquè, en dir només el necessari, el missatge aconsegueix destacar sobre el fons de soroll. I respecte perquè reconeix el temps de l’altre com un valor. Com deia Umberto Eco, el somni de tot escriptor és «ser breu i memorable», perquè només allò que és condensat pot viatjar íntegre a través del brogit de l’era digital i arribar, com el signe d’Hugo, amb tota la seva potència intacta.

Arribats a aquest punt, potser val la pena preguntar-se si l’objectiu final de la comunicació no és, precisament, transcendir el llenguatge. Si el signe d’Hugo i la resposta del seu editor són admirats, no és només per la seva enginyosa brevetat, sinó perquè insinuen una connexió tan profunda que gairebé prescindeix de les paraules. És el mateix anhel que recorre la tradició mística de totes les cultures: la idea que, en els moments de màxima comprensió, el silenci és l’única resposta adequada. Lluny de ser un dèficit, callar pot ser la forma més alta de dir. Perquè quan dues persones poden comunicar-se amb un sol signe, el que celebrem no és l’enginy, sinó la intimitat. I potser, en el fons, la brevetat no és més que això: la prova que, durant un instant, dues ments han deixat de necessitar ponts perquè han après a habitar el mateix lloc.

Potser per això, en el fons, la brevetat no és només una qüestió d’estil o d’eficàcia comunicativa. És, sobretot, una qüestió de respecte cap als altres, però també cap a un mateix. Perquè, com s’ha dit sovint, és sobretot quan hom està obligat a parlar de si mateix que la brevetat és necessària. I aquest article –que com tots els meus en el fons parlen de mi– ja ha complert el seu propòsit. La resta, tu ja m’entens.

iPhoto Quin Curbet