El cos del paisatge

Un paisatge és l’evocació d’un espai determinat, congelat en els ulls de la gent que l’habita o que el visita. És un indret que evoluciona en el temps, que gira i que roda, com el mateix planeta que li serveix de basament. El paisatge és la unitat geogràfica bàsica, és el que abasta la mirada humana entre una mà i l’altra posant els braços oberts com un Crist romànic. És la mínima porció de terra habitable, si més no en la imaginació de cadascú.

Els avis dels meus rebesavis, per l’única branca que ens ha estat possible estudiar, van fundar la seva família a Vilobí d’Onyar al segle XVII, després, de generació en generació van anar saltant de poble en poble: de Vilobí a Vidreres, de Vidreres a Caldes de Malavella, de Caldes a Llagostera, de Llagostera a Cassà de la Selva i de Cassà a Campllong. Si dibuixem aquest recorregut, unint els punts en un mapa, obtindrem un semicercle de 50 quilòmetres que es pot recórrer a peu en 10 hores. Però per fer-ho van tardar gairebé 350 anys i amb prou feines es van moure de la plana de la Selva. Durant més de tres segles els seus ulls van resseguir diàriament el perfil blavís dels alzinars en la lleu serralada de les Gavarres, el pas cansós i enfangat de l’Onyar i les boires impertorbables de l’estany de Sils. El seu paisatge eren camps de naps entre les rieres o el cul d’una euga entre els marges d’un camí.

En totes les llengües, gran part de les expressions per les quals es designen les coses del nostre entorn provenen del cos humà, de les seves parts, dels seus sentits i de les seves passions. De la punta de terra que entra mar endins en diem “Cap”, de la depressió en una carena utilitzada com a lloc de pas, “Coll”, la desembocadura d’un riu l’anomenem “Gola”, la porció de mar que entra terra endins, “Braç”. Parlem també de la “boca” d’un túnel i d’un “grapat” de sorra. El vent “xiula” i el riu “murmura”. El cos humà és la mesura de totes les coses i cada llengua ens pot fornir d’una quantitat ingent d’exemples en aquest sentit.

Hem projectat la nostra pròpia fisonomia sobre l’entorn per comprendre’l i fer-lo més familiar, establint una connexió intuïtiva entre la nostra anatomia i la geografia. Aquesta antropomorfització de la natura no és només un recurs literari, sinó un reflex profund de com percebem el món: el paisatge deixa de ser un escenari aliè per a convertir-se en un cos viu i bategant amb el qual compartim un lligam orgànic i emocional.

Transformem el paisatge i ens transformem en paisatge, som al centre d’un univers que hem bastit al nostre voltant. Els camps, els carrers, els edificis, són sempre relatius i mesurables. Tot allò que es desvia d’aquesta escala esdevé inimaginable. El temps geològic, les distàncies siderals i les quantitats matemàtiques gegantines. Però també les minúscules, començant per les vides discretíssimes dels insectes, dels microbis o de les cèl·lules, tot s’escapa definitivament de la nostra comprensió.

El botànic i escriptor francès Bernardin de Saint-Pierre deia que un paisatge és el fons del quadre de la vida humana. Som paisatge i acabem transformats en paisatge, aquest és el nostre destí mortal, un destí molt més apamat i concret del que a vegades volem imaginar a primer cop d’ull, perquè és el destí que hem construït a imatge i semblança nostra, de cap a peus, de mà en mà i de vida en vida.

La plana de la Selva amb el Canigó al fons, des de Llagostera. iPhoto Quim Curbet.