Avui no és dimecres

Hi ha una certa saviesa en aquells que saben mirar el món des dels marges. La poeta polonesa Wisława Szymborska, Premi Nobel de Literatura, ho practicava amb una habilitat desconcertant: quan exercia de crítica literària en diversos mitjans del seu país, no triava les novetats editorials que omplen els aparadors de les llibreries, sinó aquells llibres que els llibreters amaguen en racons polsegosos —guies de viatge insòlites, manuals de bricolatge, assaigs sobre jardineria, tota mena de volums que ningú no reclama. I, tanmateix, de llibres en parlava ben poc. Li servien, simplement, com a excusa per desplegar la seva finíssima veta sarcàstica, una mirada incisiva que no anava tant contra aquestes obres concretes com contra el món sencer, contra les seves contradiccions i absurditats.

Szymborska era també capaç de descriure en llenguatge poètic un viatge que mai no havia fet a l’Himàlaia, on imaginava un ieti a qui volia recordar que, més enllà de les neus perpètues, a baix era dimecres i algú tocava el violí. Probablement, el ieti no necessita saber aquestes coses, i la majoria dels mortals tampoc no tenim per què llegir una crítica d’un manual de jardineria. Però està bé que de tant en tant hi hagi algú que ho faci i que ens recordi que, més enllà de la realitat real i de la realitat virtual, hi ha altres mons poblats de coses menudes, tangibles i intangibles, que també mereixen la nostra atenció.

Perquè, al capdavall, potser avui no és dimecres ni neva, però en la bola de vidre de la poesia, si la sacseges, sempre hi podràs contemplar el paisatge blanc d’un hivern plausible. I llavors descobreixes que contra l’odi, l’estupidesa, el terror i la tortura, sempre es pot exhibir el somriure de les paraules i de les idees. Sempre.

Aquesta manera de mirar el món des del que és petit i aparentment insignificant connecta amb una altra reflexió que ens arriba des de la ciència més ambiciosa, també des de Polònia. L’any 1973, a Cracòvia, coincidint amb el 500 aniversari del naixement de Copèrnic, es va formular oficialment per primera vegada el “principi antròpic”, que Stephen Hawking desenvoluparia després en la seva Història del temps, un llibre molt venut i, sospito, encara més poc llegit.

Aquest principi antròpic parteix d’un lloc comú: «veiem l’univers en la seva forma perquè nosaltres existim». Sembla evident que si no existíssim no veuríem l’univers de cap de les maneres. Però això, que podria semblar una obvietat fins i tot a la tieta del cinquè segona mentre fa mitja al costat de la gàbia del canari, porta de corcoll els físics teòrics des de fa dècades. El fons, planteja una pregunta incòmoda: l’univers és com és perquè nosaltres el podem observar, o nosaltres som com som perquè l’univers té aquestes característiques concretes?

Confesso que la física en general sempre se m’ha resistit, i si d’entrada puc explicar tot això és gràcies a la Viquipèdia i al gran Sheldon Cooper, el personatge protagonista de la sèrie The Big Bang Theory. Sheldon era un savi carregós però entranyable, i estic segur que l’univers –el meu univers, si més no– és el que és, entre altres coses, gràcies a ell. Perquè ens ensenyava que fins i tot les teories més complexes poden tenir aplicacions insospitades en la nostra vida quotidiana.

No m’endinsaria per aquests viaranys còsmics si no fos que aquestes reflexions, lluny dels grans espais siderals, també em fan pensar en el que tenim més proper. De fet, som el que som perquè el que ens envolta és com és. Si vivíssim en paratges de neus eternes, probablement acabaríem semblant esquimals... suposo. Ens adaptaríem a l’entorn, com ho han fet totes les cultures humanes al llarg de la història.

Però som el que som: sol de canícula i pluja d’estiu, llargues nits de tramuntana i tardes de vent de garbí. Som el mar, la plana i la muntanya, i serem el que cantava aquella sardana, perquè el nostre univers, en el fons, és només una petita pàtria. I és des d’aquest racó concret del món, amb les seves llums i ombres, els seus dies de pluja i les seves tardes de vent, que mirem l’immens univers i intentem comprendre’l.

Aquesta mirada des del local cap a l’universal no és tan diferent de la que practicava Szymborska quan triava un manual de jardineria per parlar del món. Perquè tant en els llibres marginals com en les teories còsmiques, el que compta no és tant l’objecte en si com la perspectiva que adoptem per mirar-lo. La poeta polonesa ens ensenyava que es pot parlar de les coses més transcendents a partir dels objectes més insignificants, i que sovint és des dels marges des d’on es veu millor el conjunt.

El principi antròpic, vist des d’aquesta òptica, deixa de ser una simple curiositat cosmològica per convertir-se en una metàfora de la nostra existència quotidiana. Existim aquí, en aquesta petita pàtria, no en un altre lloc, i per tant la nostra manera de veure el món està condicionada per aquest fet. Les muntanyes que veiem, el mar que ens banya, el vent que ens sacseja, tot això configura la nostra mirada. I des d’aquesta perspectiva, inevitablement subjectiva, construïm el nostre univers.

Potser per això necessitem que ens recordin que hi ha altres maneres de mirar. Que més enllà de les neus perpètues dels himàlaies imaginaris, a baix sempre és dimecres o potser no, i que algú toca el violí. Que en els racons polsegosos de les llibreries hi ha llibres que parlen de coses que ningú no considera importants, però que amaguen una saviesa insospitada. I que contra l’horror del món, contra l’estupidesa i la barbàrie, sempre podrem exhibir el somriure de les paraules i de les idees.

Perquè les paraules, com els manuals de jardineria de Szymborsca, com les teories còsmiques de Sheldon Cooper, són també una manera de construir l’univers. Un univers fet de coses menudes, però no per això menys real. Un univers on avui potser no és dimecres, però on sempre podem imaginar que ho és, i que en algun lloc, més enllà de les neus perpètues, algú toca el violí.

I així, entre la ciència i la poesia, entre el principi antròpic i la mirada irònica, anem teixint la nostra petita pàtria. Un territori que no es mesura en quilòmetres quadrats ni en anys llum, sinó en la capacitat de meravellar-nos davant de les coses senzilles, en l’habilitat de trobar significat allà on només semblava haver-hi teories abstruses. Perquè al capdavall el món no és només el que és, sinó també el que som capaços d’imaginar que podria ser. I en aquesta imaginació, en aquesta capacitat de veure més enllà de l’evidència, hi ha potser la nostra millor defensa contra tot allò que vol reduir-nos a una sola dimensió.

Wisława Szymborska