Entretemps

L’entretemps és un concepte tant singular com evanescent, un cosí germà d’aquell “entreguerres” que la història recorda només com una pausa tensa entre dos cataclismes. Tots dos comparteixen una naturalesa difusa i deslluïda, com si la mirada humana estigués programada per enfocar només els moments d’esclat i obviar els silencis que els separen. Se’ns apareixen com una mena d’entreacte buit, un parèntesi en la novel·la de la vida on es considera que “no passa res”. Tanmateix, aquesta aparent quietud és un miratge perillós. Perquè és precisament en aquest territori fronterer, en aquesta escletxa temporal, on els destins es reordenen en silenci: les arrels dels arbres creixen sota terra, les decisions fonamentals es maduren a foc lent, i les tempestes que després ho arrasaran tot comencen a coure’s amb una calma esfereïdora. L’entretemps no és un buit, sinó una cova plena d’ecos del futur.

L’entretemps és una època de l’any en què ens entestem a posar-nos roba d’entretemps, o sigui, roba sempre massa fina o massa gruixuda. I aquesta petita batalla domèstica amb l’armari és, potser, la metàfora més exacta de la nostra relació amb aquests períodes indefinits: anem sempre un pas per darrere, vestint l’abric de l’hivern que ja s’ha fos o la samarreta de l’estiu que encara triga a arribar. Aquesta desorientació tèxtil tradueix a la pell la mateixa perplexitat que sentim quan intentem habitar un temps que no acaba de decidir què vol ser. I si el canvi climàtic ha acabat de dinamitar aquest calendari tèxtil heretat dels avis, potser és perquè l’entretemps autèntic –el de la roba, el de la història, el de les vides– sempre ha estat un territori salvatge, refractari a qualsevol norma o previsió.

Els francesos en diuen “mi-saison”, mig temps, una expressió que sona gairebé poètica, com si la realitat s’obrís per la meitat i deixés pas a un univers paral·lel. Però els anglesos, que són més pràctics, et diuen d’entrada que et vesteixis amb “layering pieces”, peces per capes, i transformen l’entretemps en una qüestió d’enginyeria tèxtil: es tracta de superposar, combinar, preveure, estar a punt per a qualsevol eventualitat. I en aquesta diferència lingüística s’hi revela una filosofia sencera. Mentre els francesos contemplen l’entretemps com una atmosfera, una mena d’estat d’ànim climàtic, els anglosaxons l’aborden com un repte logístic: què fer quan les certeses tèrmiques trontollen. La resposta, en tots dos casos, és una acceptació tàcita de la incertesa, però uns la pateixen com una esquerda poètica i els altres l’administren com un problema tècnic. I nosaltres, mentrestant, anem pel món vestits de ceba, capa sobre capa, intentant endevinar si el dia serà fred o càlid, si la vida serà hivern o estiu, o simplement aquesta cosa estranya i indecisa que passa entremig.