Urbanisme i urbanitat

Joan Fuster ja va apuntar, amb la lucidesa que el caracteritzava, un símptoma inquietant de la nostra evolució col·lectiva: el fet que, en els debats contemporanis sobre la convivència, el terme “urbanisme” hagi substituït completament la paraula “urbanitat”. No es tracta d’una mera qüestió lèxica, sinó del reflex d’una profunda transformació de valors. Mentre que la urbanitat apel·lava a la cortesia, a les normes implícites del civisme i a la qualitat del tracte entre persones, l’urbanisme actual es concentra en la materialitat dels espais, en la funcionalitat de les infraestructures i en el disseny de les ciutats com a escenaris. Fuster ens adverteix, així, que potser estem més preocupats per la posada en escena i l’eficiència tècnica dels nostres entorns que per la qualitat humana i el respecte mutu que s’hi hauria de desplegar. El predomini de l’urbanisme sobre la urbanitat suggereix una societat que privilegia l’ordre físic i la imatge exterior per damunt de l’ètica de la relació i la convivència cívica.

En els darrers temps, quan es presenta un projecte urbanístic –com és ara el del Nou Trueta a Girona– i veig els renderings en 3D que ens ofereixen perquè els ignorants en la matèria ho puguem comprendre, sempre penso en les imatges d’un “món feliç” impossible: espais perfectes, lluminosos i buits, on ningú no discuteix, on ningú no és groller, on l’única presència humana són figures estilitzades que semblen flotar en un decorat quirúrgicament net. Aquesta fascinació per la imatge ideal, per l’escenari impecable, és el símptoma més clar del que Fuster diagnosticava: privilegiem l’ordre físic i la imatge exterior per damunt de l’ètica de la relació i la convivència cívica.

Aquesta reflexió de Fuster connecta directament amb una advertència més àmplia sobre el destí de les societats. Si la nostra preocupació primordial es desplaça dels vincles humans cap a la mera disposició tècnica de les ciutats, estem ignorant una veritat fonamental: quan la urbanitat decau, la civilització pateix i decau amb ella, com va sentenciar James Norman Hall, l’autor d’El motí de la Bounty. La civilització no és només un entorn construït, sinó sobretot un teixit de relacions basat en el respecte i la cortesia. Si l’“urbanisme” –la cura per l’escenari– ofega la “urbanitat” –la cura per l’obra que s’hi representa–, l’edifici social esdevé un decorat buit, una façana imponent però fràgil. En perdre les formes elementals del tracte humà, la societat no només es torna més grollera, sinó que erosiona els fonaments mateixos que la sostenen i es condemna a una decadència inevitable.

Aquest procés de buidatge moral ens evoca, paradoxalment, la lliçó inversa d’El motí de la Bounty. Si en el famós vaixell la pèrdua de l’autoritat i el respecte mutu –és a dir, de la “urbanitat” a bord– va desembocar en la rebel·lió i la descomposició de la comunitat navegant, la nostra societat contemporània corre el risc de patir un naufragi silenciós però igualment devastador. Fixem-nos en el contrast: els mariners de la Bounty vivien en un espai físic extremadament ordenat i funcional –un vertader exercici d’“urbanisme” naval–, però això no va impedir que la civilització hi decaigués. Avui, nosaltres disposem de ciutats eficients, plenes d’infraestructures perfectament dissenyades –com els renderings del Nou Trueta prometen–, però si descuidem la urbanitat que les hauria d’habitar, ens convertim en tripulants d’un vaixell impecable que navega a la deriva, on l’esclat no serà un motí amb sang, sinó la lenta i inexorable dissolució del pacte cívic que ens manté en flotació.