Muts i a la gàbia

Darrerament, s’ha posat de moda que les coses “dialoguin”. En l’àmbit de la crítica cultural, l’urbanisme o el disseny, sembla que ja res no pot existir de forma aïllada: les pintures d’una exposició dialoguen amb l’espai que les acull, els edificis moderns dialoguen amb el patrimoni històric i, fins i tot, la gastronomia busca que els sabors estableixin una conversa al paladar. Aquesta metàfora, sovint abusada, reflecteix una pulsió contemporània per la interconnexió i el sentit compartit. Però, què volem dir realment quan humanitzem els objectes i els forcem a parlar entre ells? És un exercici de profunditat o una crossa retòrica per dotar de transcendència qualsevol interacció casual?

Si fem cas a les revistes de tendències, vivim en un guirigall constant on les cadires de plàstic discuteixen de tu a tu amb les bigues de ferro colat. Entrar en una cafeteria moderna s’ha convertit en una experiència invasiva: mentre intentes demanar un tallat, t’has d’empassar el monòleg existencial d’una paret de maó vist que “interpel·la” directament al paviment de ciment polit. Aquesta febre per la xerrameca inanimada ha arribat a punts absurds; ja no hi ha una simple combinació de colors, hi ha “intercanvis dialèctics” entre un coixí de vellut i una làmpada de vímet. Potser va sent hora d’admetre que, de vegades, les coses no volen dir-se res i que el silenci d’un moble ben callat és el luxe més gran que ens podem permetre.

A les galeries d’art, el fenomen ja frega el deliri. Entres en una sala blanca i immaculada on hi ha una crossa de fusta recolzada en un pot de iogurt buit i el catàleg t’adverteix, amb tota la solemnitat del món, que ambdós objectes estan mantenint un «diàleg tens sobre la fragilitat de l’ego». Si t’hi apropes gaire, gairebé esperes sentir la crossa recriminant al iogurt la seva falta de compromís social. Hem passat de contemplar la bellesa a fer de mediadors familiars entre materials que, en el fons, només voldrien que els deixessin tranquils a la brossa o al traster. En aquestes exposicions, si no saps interpretar la xerrameca silenciosa d’una taca de greix sobre un llenç, et miren com si fossis l’únic de la festa que no entén l’acudit.

En definitiva, el món de les idees ha quedat empantanegat en el fangar dels llocs comuns. Ens hem instal·lat en una mena de diplomàcia lingüística buida on tot ha de ser, per força, un diàleg, un maridatge, una construcció de ponts o una plasmació de batecs. Hem convertit l’art en un congrés de pau permanent on les escultures no poden ser senzillament pedres tallades, sinó que han de “teixir complicitats” amb el buit. Entre tant de soroll retòric i tanta crossa verbal, la creativitat corre el risc d’ofegar-se en una bassa de tòpics tan espessa que ja no ens deixa veure l’obra. Potser el millor “diàleg” que podria oferir l’art contemporani ara mateix seria, senzillament, callar una estona i deixar que els objectes tornin a ser, per fi, muts i sobirans.

The Independent.