Les columnes infames

La columna infame, d’Alessandro Manzoni, és una crònica colpidora sobre la injustícia i la histèria col·lectiva durant la pesta de Milà de 1630. L’autor reconstrueix el procés judicial contra uns innocents acusats d’escampar la malaltia untant les parets amb ungüents verinosos (els untori), que van ser torturats i executats sota pressió popular. Aquesta obra de Manzoni me la va fer conèixer Giovanni Albertocchi quan vaig publicar el 2007 la seva edició per a la versió catalana.

L’expressió “columna infame” fa referència al monument que es va erigir a Milà sobre la casa enderrocada d’un dels suposats untors, com a càstig simbòlic i advertència per a la posteritat; Manzoni, en donar títol al seu assaig, converteix aquesta columna en un símbol universal de la injustícia legal i la memòria esbiaixada. Manzoni hi desenvolupa una tesi valenta: la culpa no va ser de la ignorància de l’època, sinó de la responsabilitat moral dels jutges, que van ignorar la veritat per satisfer el desig de venjança d’una societat aterrida, deixant una lliçó encara vigent sobre els perills del poder.

Avui dia, la figura de l’untore ha reaparegut sota noves formes, especialment en el relat que criminalitza la immigració. Si el 1630 la por a la malaltia buscava culpables en els marges de la ciutat, el segle XXI projecta les seves inseguretats econòmiques i culturals sobre el col·lectiu migrant. Sovint, el discurs públic substitueix l’anàlisi de problemes estructurals per l’assenyalament de “l’altre”, convertint cegament tots els nouvinguts en els bocs expiatoris de les crisis actuals. Com advertia Manzoni, el perill no rau només en el prejudici popular, sinó en com les institucions i els líders validen aquestes fòbies per interessos propis.

Enderrocar aquestes columnes infames modernes exigeix un compromís amb la veritat que vagi més enllà de la narrativa de la por. Si Manzoni ens ensenyava que la justícia truca a la porta de la consciència individual, la nostra societat ha de decidir si vol perpetuar el mur del recel o construir espais de coresponsabilitat. La solució no depèn de trobar nous bocs expiatoris per a les nostres crisis, sinó per enfortir l’esperit crític davant els relats que deshumanitzen els nostres semblants. Només així podrem evitar que la història es repeteixi i que, en lloc de monuments a la ignomínia, aixequem una cultura basada en la dignitat compartida i el rigor racional.

Però si mirem el tema des dels ulls d’un altre gran contemporani de Manzoni, la reflexió s’enriqueix i es fa encara més profunda. Es tracta de Giacomo Leopardi (Recanati, 1798 - Nàpols, 1837), comte i poeta, considerat una de les figures cabdals del Romanticisme italià i europeu. Tot i que Manzoni (1785-1873) i Leopardi compartien l’escenari cultural del Vuit-cents italià, les seves veus no podien ser més diferents. Mentre que Manzoni, des d’un profund catolicisme, buscava en la història i en la fe una sortida moral per als conflictes humans, Leopardi, de formació clàssica i pensador materialista i ateu, escrivia des del dolor existencial i la convicció que la vida és essencialment fràgil i la natura indiferent.

On Manzoni veia jutges corruptes, Leopardi hi veuria la nostra por més bàsica: la incapacitat d’acceptar que la vida és fràgil. Per a ell, la natura ens posa a prova amb pestes o crisis i nosaltres, en lloc d’unir-nos, ens barallem per veure qui té la culpa. Llavors, quina és la sortida? Al seu poema La ginesta, Leopardi ens ofereix una imatge de gran bellesa i resistència. Contemplant els vessants del Vesubi, on la lava ho ha sepultat tot, ell hi descobreix una humil flor de flors grogues i oloroses: la ginesta. No és una flor heroica, sinó fràgil i solitària, que creix «sobre la seca, àrida esquena del formidable puig». No desafia el volcà, però el seu acte de florir enmig de la desolació és una metàfora de la dignitat possible. En lloc de construir monuments a la ignomínia o «columnes infames», la ginesta ens parla d’una altra manera d’estar al món: acceptant la nostra vulnerabilitat comuna.

Perquè, què som nosaltres, davant les crisis (pesta, volcà, inseguretat econòmica), sinó ocupants provisionals d’un territori fràgil? Leopardi ens adverteix que la natura ens posa a prova amb pestes i cataclismes, i nosaltres, en lloc d’unir-nos, ens barallem per veure qui té la culpa, com nàufrags en un mateix vaixell que critiquen el passatger del costat per no haver d’admetre que tots estem igual de perduts. Atacar qui ve de fora és una distracció absurda, un intent de controlar l’incontrolable.

Però Leopardi no es queda en la desesperança. Al poema, parla d’una “cadena social”: l’única manera de no ensorrar-nos és fer pinya, reconeixent que som iguals en la nostra vulnerabilitat. La ginesta, que «orna assedegades comarques» on abans hi havia la «magna ciutat» romana, ens ensenya que les civilitzacions passen, que els poders fets de pedra i violència acaben convertits en ruïnes. El que perdura no és l’imperi, sinó la capacitat de la vida per renéixer, humilment, en comunitat. Així, la sortida no és assenyalar “l’altre” a la frontera, sinó reconèixer que “l’altre” és l’únic suport que tenim. La rebel·lia que val la pena, ens diu Leopardi des del peu del volcà, no és la de la força, sinó la de la solidaritat: deixar de buscar culpables per començar a construir, entre tots, una xarxa que ens aguanti, fràgils com la ginesta però units en un mateix terreny.