Converses de sobretaula

En una època on els dits ballen més àgils que la llengua i les pantalles ens roben la mirada, l’art de la conversa es defensa com un dels últims bastions de la humanitat. Conversar no és simplement intercanviar paraules; és teixir un pont entre dues consciències, un espai sagrat on les idees no només es diuen, sinó que es comparteixen. És en aquest diàleg on aprenem a matisar el pensament, a escoltar el silenci que hi ha entre frase i frase, i a descobrir que l’altre és, en el fons, un reflex del nostre propi món. Recuperar aquest art no és una nostàlgia del passat, sinó una urgència del present: una invitació a reconnectar amb el ritme pausat de la veu i la calor d’una presència autèntica.

I si parlem de converses pausades i presències autèntiques, l’Empordà sempre emergeix com un tema inesgotable per a la sobretaula. No pels seus llocs comuns, sinó per la manera com aquesta terra posa a prova qui la mira. L’Empordà convida a parlar-ne com qui ressegueix les arrels d’un arbre centenari: per què la gent hi viu cara –o d’esquena– al vent, per què les pedres hi tenen memòria, per què els seus pobles semblen entendre’s en un llenguatge secret de silencis i perspectives. És un territori que no es deixa atrapar fàcilment, que exigeix conversa, que genera preguntes més que respostes. Parlar de l’Empordà és, al capdavall, parlar de nosaltres mateixos i de com ens relacionem amb allò que ens envolta: una excusa perfecta per estirar la sobretaula fins que les ombres s’allarguen i el vi ja és només un record al fons de la copa.

I tot això ve perquè aquests dies ha arribat a les llibreries un llibre que encarna exactament aquest esperit. Es titula Converses de sobretaula al Motel i el signen a quatre mans l’economista i exalcalde de Figueres Joan Armangué i el periodista i escriptor Xavier Febrés. Publicat per l’exemplar i benemèrita Editorial Gavarres dins la col·lecció Narratives, el volum recull els diàlegs que tots dos mantenen després dels dinars mensuals que comparteixen amb un grup d’amics a l’emblemàtic Motel Empordà, aquell establiment que Febrés ja havia retratat anteriorment en un altre llibre. Allunyant-se de la idealització tòpica, Armangué i Febrés utilitzen la conversa com a instrument de lucidesa per oferir una panoràmica informada i viscuda sobre l’Empordà i, a través d’ell, del país d’avui: el mite fundacional, el pes del turisme, les infraestructures, la immigració o les contradiccions socials. Al pròleg, l’escriptor Sebastià Roig ho reivindica amb contundència: «Avui més que mai cal reivindicar el dret de parlar amb calma, cordialitat i respecte, i fer-ho ben entaulats, si pot ser. Hem d’exigir discussions amb cos i ànima, debats amb suc i bruc». I precisament per això, el llibre es presentarà en diversos indrets: el 14 de març al Centre Sport de Figueres, el 19 a la Llibreria 22 de Girona, i també a Barcelona, l’Escala, Portbou, Cadaqués, i tants altres racons de l’Empordà al llarg dels mesos vinents.

Ser empordanès o estar empordanès –dubto entre el ser o l’estar– és com una mena de malaltia contagiosa, no s’hi neix, això segur, és un virus que va envaint tot el cos al llarg de la vida. L’empordanitud no és racial, ni nacional, ni cultural, de fet es coneixen casos de xinesos que han acabat amb els ulls esbatanats com els tres genis del carrer Monturiol. Diuen que és una qüestió que va lligada a la meteorologia, al vent inclement del nord, a la capa d’ozó que s’aprima perillosament entre les boles del Pení i el campanar de Borrassà, o als efluvis gasosos dels camps de cebes que floreixen igual que a Liverpool ho fan els camps de maduixes. No hi ha res clar i no entenc com a hores d’ara les autoritats sanitàries encara no han promulgat mesures profilàctiques. Tot empordanès, pel fet de ser-ho, s’hauria de passejar pel món amb un preservatiu per barretina. Deixo tot això a peu d’article com una excusa per continuar conversant amb en Joan i en Xavier, i també amb en Sebastià, al Motel o a on faci falta.

© Àngel del Pozo