L'esquerda i la llum

«A tot arreu hi ha una esquerda per on la llum pot entrar». La frase de Leonard Cohen és d’aquelles que et persegueixen durant dies, com aquell soroll estrany que fa el cotxe i que no saps ben bé d’on ve. I al final, després de donar-hi voltes, arribes a una conclusió incòmoda: potser el problema no és que tot se’n vagi en orris, sinó que ens entossudim a viure en espais hermètics, com si la solidesa fos un mèrit i no una simple mania de voler controlar-ho tot. Les esquerdes, ves per on, són el que permet que passi alguna cosa: l’aire, la claror, un bri d’esperança o simplement l’evidència que darrere del mur n’hi ha un altre. I és curiós, perquè passem la vida intentant tapar esquerdes: les de les cases, les de les relacions, les d’aquells projectes que no van acabar de rutllar. Però Cohen, amb la seva intuïció poètica, ens recorda que potser val més conservar-ne alguna. No per estètica, sinó per supervivència. Per què si tot és compacte i perfecte, per on carai ha d’entrar la llum?

Ho sabia bé Primo Levi, que de fractures n’entenia una mica. Levi, escriptor jueu italià i supervivent d’Auschwitz, va dedicar la vida a explicar l’inexplicable. I en un dels passatges més humans del seu llibre Si això és un home, recorda un instant a l’infern. Caminava entre la neu i la desolació per anar a buscar la sopa, acompanyat d’un company francès, quan de sobte li va venir al cap el cant d’Ulisses de la Divina Comèdia. En un francès macarrònic, entrebancant-se amb els versos, va intentar traduir-li el passatge on Ulisses convenç els seus homes per anar més enllà de les columnes d’Hèrcules: «fatti non foste a viver come bruti, / ma per seguir virtute e conoscenza», no vau ser fets per viure com a bèsties, sinó per seguir virtut i coneixement. I en aquell instant, enmig de l’horror que hauria d’haver esborrat qualsevol rastre d’humanitat, va passar alguna cosa. Per l’esquerda d’aquells versos mal recordats, per aquell forat en la nit més espessa, hi va entrar una mica de llum. No era una revelació divina ni una solució màgica als seus problemes, és clar. Però era prou: un record de qui havia estat abans de ser un número, un bri de dignitat enmig de la merda. Levi ho explica com un moment de lucidesa gairebé miraculosa, i és exactament el que devia voler dir Cohen: les esquerdes no són el problema. Són, de fet, l’única cosa que ens salva.

La imatge de l’esquerda no és casual en Cohen. La va anar construint al llarg dels anys, però va trobar la seva formulació més precisa a Anthem, una cançó de la seva maduresa. «There is a crack in everything / that’s how the light gets in», canta: a tot arreu hi ha una esquerda, per aquí entra la llum. És una cançó que parla de perdó, de segones oportunitats, de la bellesa que brolla justament d’allò que no és perfecte. Però Cohen també havia explorat aquesta tensió anys abans, a l’illa grega d’Hidra, mentre mirava per la finestra i veia un ocell posat en un cable telefònic acabat d’instal·lar. Aquell ocell –«like a bird on the wire», com un ocell al cable– es va convertir en el símbol d’una llibertat impossible, d’algú que intenta ser lliure, però sempre acaba atrapat en algun lloc. I a Bird on the wire hi ha una altra esquerda: la confessió de qui admet haver fet mal –«like a beast with his horn, I have torn everyone who reached out for me»– com una bèstia amb la seva banya, he esqueixat tothom que ha allargat la mà cap a mi, però alhora reivindica l’intent –«I have tried in my way to be free»– he intentat, a la meva manera, ser lliure. Són les dues cares de la mateixa moneda: la fragilitat que ens trenca i la que ens salva. Perquè ni l’ocell de Cohen aconsegueix ser del tot lliure, ni Primo Levi va poder escapar del tot d’Auschwitz, ni nosaltres deixarem de tenir esquerdes per molt que les tapem amb ciment i bona voluntat. Però potser no es tracta d’eliminar-les, sinó d’aprendre a viure-hi. De recordar, com Cohen i com Levi, que per molt negra que sigui la nit, sempre hi ha un instant –un vers, una melodia, un record– on la llum s’acaba escolant. I això, de moment, hauria de ser suficient.

iPhoto Quim Curbet