Indefinits dies d’estiu

 Aquest estiu és d’una pesantor aclaparadora, cada dia es fa més feixuc. L’aire s’espesseeix i els volums es liqüen, els arbres alcen les branques en senyal de rendició, la llum es desborda com en una cassola bullent i la natura en general entra en una espècie de sopor. Només els mosquits i altres criatures minúscules continuen borinant entre nosaltres.

Quan arriba el pic de l’estiu, tothom, fins i tot els més fanàtics de la calça curta, comencen a enyorar els dies rúfols d’hivern. Després dels anys d’infantesa, en què vivia l’estiu com un sinònim de vacances i de llibertat, vaig començar a pensar que aquests mesos eren un temps erm, un temps mort en què tot s’atura, encara que els rellotges continuïn funcionant amb la inèrcia continguda dels calendaris.

A l’estiu, això sí, és hora de passar comptes amb la vida, però res no quadra, ens adonem que haurem de pagar per totes aquestes hores mortes com si fossin viscudes, com si haguessin estat útils, haurem de tributar per tota aquesta suor que ens baixa per l’espinada a preu de nèctar dels déus, i per les picades dels mosquits, com si ens les haguéssim buscat en una espècie de festeta sadomasoquista.

De petits sempre ens repetien que “a l’estiu tota cuca viu”, i en el terme “cuca” ens hi incloíem tots. El meu avi sempre afegia que “pel juliol ni dona ni cargol”, però això no ho vam entendre mai, i no sé què diria ara ell que es passava aquells estius d’abans amb samarreta imperi, camisa de màniga llarga, una rebequeta per si de cas i amb una impertorbable boina damunt del cap.

Els estius cada vegada costen més de passar. Camus deia que en el cor de cada hivern hi havia un estiu invencible, però em penso que tampoc no el vam acabar d’entendre. Que és invencible, sí, cada vegada ho tenim més clar, invencible i insuportable. Josep Pla, que s’assemblava molt al meu avi, deia que “el més nociu del progrés, el més perillós, és ser precisament indefinit”. El progrés ens ha portat aquests estius cada vegada més indefinits, interminables i inextingibles.

Als que encara no hem posat aire condicionat a casa només ens queda l’opció de baixar les finestres per intentar impedir una mica el pas de la calor, i refugiar-nos en nosaltres mateixos, en les lectures que havíem deixat per a més endavant, tot passant de Camus a Sartre per allò de “tots els mitjans són bons quan són eficaços” i, sobretot per allò altre de l’infern, que, en dies com aquests sempre consola: “no cal graella, l’infern són els altres”.

L’infern també és un indret indefinit, interminable i inextingible i, a més –tal com deia Samuel Johnson–, està empedrat de bones intencions, de la mateixa manera que els nostres estius estan empedrats també amb les llambordes de la nostra follia. Havíem de cremar en l’infern, però no sabíem que l’infern seria un estiu a la terra.

Foto Quim Curbet