Dos epitafis i un front d’aire fred

S’acaba el mes d’agost i els termòmetres, molt lentament, deixen de ser els protagonistes de l’actualitat, el mercuri recula. Els pagesos comencen a llaurar els camps, els caçadors preparen les escopetes, les mares i els pares corren a comprar les eines imprescindibles dels seus fills pel nou curs escolar, i la vida, en general, torna al seu curs i els meteoròlegs ens diuen que un front d’aire fred en altura ja s’albira en la llunyania.

Marcel Pagnol deia que en el seu país provençal la primavera no acabava mai de morir, els pins i les oliveres només engrogueixen quan estan a punt de morir i les primeres pluges de setembre només fan que rentar el verd de les branques, empolsegat pel llarg estiu. Únicament al fons de les valls, sota les aspres muntanyes, rellisca furtivament la tardor. El nostre país és una mica més complex, els paisatges són més variats i la meteorologia fa el que pot.

Damunt la tomba de Pagnol hi ha un epitafi virgilià: “Fontes, amicos, uxorem dilexit”, que ens remet lapidàriament al seu amor per les fonts, pels amics i per la seva muller. Pagnol va tenir fills amb quatre dones diferents, però va ser la darrera, Jacqueline, la que es va encarregar d’encarregar la inscripció tombal de l’escriptor i cineasta provençal, que ara reposa al cementiri de la Treille de Marsella, a sis quilòmetres d’Aubanha, el poble que el va veure néixer.

El mateix any que Pagnol veia la seva primera llum a Aubanha, ho feia també Jean Giono a Manosca a l’Alta Provença. Pagnol i Giono són dues cares de la mateixa moneda, a la visió bucòlica del primer respon la visió tràgica i simbòlica del segon. El cel de Giono és una calamitat. Fills d’una mateixa generació, tenen en comú el món de la pagesia, de la qual en són testimonis i practiquen entre ells les mateixes rivalitats que entre pagesos veïns.

En el nostre país hem vist fusionades aquestes dues maneres de veure la vida i el país en una de sola, la de Josep Pla, contemporani exacte dels dos provençals. Potser la diferència més forta entre ells i l’empordanès és que els primers van desertar de la seva llengua natal i el de Llofriu es va dedicar en cos i ànima a dignificar la prosa catalana.

En la tomba de Giono hi ha una inscripció sorgida d’un dels seus dietaris: «On jo vaig ningú va, ningú no hi ha anat mai, ningú hi anirà. Hi vaig sol, el país és verge i desapareix darrere els meus passos». Ara, quan veiem que la flama de la nostra llengua s’apaga ràpidament entre l’alè de nacions més poderoses i sense escrúpols, es fa més evident que ens cal més l’exemple de Pla, si no volem que el nostre país desaparegui darrere dels nostres passos.

S’acaba el mes d’agost, un front d’aire fred en altura s’albira en la llunyania, potser ara és el moment de repensar el futur i de tornar a sortir als carrers a reclamar el que és nostre i a fer evident el nostre desig de continuar volent viure en un país que mereixi ser viscut.

Foto Quim Curbet.